Fisonomia del recorregut de la Cursa del Barri de Sant
Antoni
Km 0 a l’1
Sortirem del carrer Floridablanca entre Viladomat i Borrell. En aquest moment de començar, cal dir que la Cursa del Barri de Sant Antoni és una de les més antigues de quantes se celebren a Barcelona, i això ja li atorga un grau de confiança. Qui això escriu l’ha corregut diverses vegades, una d’elles la tercera que es va celebrar, i sempre li ha semblat molt cuidada i amb detalls de qualitat. Per posar-ne un: el lliurament de premis dels primers anys, els feia l’insigne poeta desaparegut l’any 1986, Joan Oliver (Pere Quart), veí del barri.
Un nom força poètic, el del carrer de la sortida. Floridablanca correspon, no obstant, al d'un senyor, de nom José Moñino y Redondo, a qui se li va atorgar el títol de comte de Floridablanca per haver aconseguit expulsar els jesuïtes d'Espanya essent ambaixador a Roma. Va néixer a Múrcia i va morir a Sevilla fa dos-cents anys Quina relació té amb Barcelona, o amb el barri de Sant Antoni? No se sap.
Com sigui, sortirem de Floridablanca en una lleugera i quasi imperceptible baixada, i a uns dos-cents metres de la sortida, trobarem en el xamfrà amb Urgell un edifici amb una façana espectacular. Hi ha pintat un arbre o un pop...un grafitti de difícil interpretació, però certament espectacular. És La Carboneria, una casa habitada per okupes, que l’han convertit en un centre social on s’hi fan un munt d’activitats per a la gent del barri: debats, xerrades, pràctiques artístiques; fins i tot un Taller de Pilates.
Avançarem per Floridablanca, i abans de creuar el següent carrer (Villarroel), a l’esquerra, hi veurem la singular botiga El Espia. Si algú, ves a saber perquè, vol adquirir algun micròfon ocult o un detector de càmeres ocultes, ja ho sap. Avui no perquè és diumenge i no treballen (curiosament perquè hom pensa que els espies no descansen mai), a més a més, ara no estarem per fer de James Bond, però potser qualsevol altre dia sí.
Mata Hari, l’espia llegendaria, cabdal en el desenvolupament de la primera guerra mundial
Per Floridablanca, passarem per davant del Cinema Floridablanca de la cadena Renoir, especialitzada en oferir pel•lis en V.O, i anirem a buscar Casanova (el carrer que honora al conseller en cap ferit el 1714) per pujar-lo.
En el xamfrà de la nostra esquerra hi veurem una casa de veïns, però fins fa uns quaranta anys hi va haver una famosa sala, el Gran Price, on s’hi feia de tot. S’hi anava a ballar les tardes dels dijous i diumenges (era el lloc preferit pels soldats de permís i les minyones); feien partits de bàsquet els dimecres; combats de boxa els dijous; de lluita lliure els divendres per la nit i els diumenges pel matí...
Al Price, ja ho he dit, s’hi feia de tot i més. Abans de la guerra, el polítics hi feien mítings. I després de la guerra, els capellans conferències quaresmals per Setmana Santa. La Vanguardia, al març de 1953 ho anunciava així: “Hoy jueves, a las ocho de la noche, el señor arzobispo-obispo, doctor Modrego, pronunciará una conferencia para empleados y obreros en el Gran Price, dentro del ciclo cuaresmal que estos días tiene lugar en dicho local.”.
En aquella època les coses canviaven poc; ell mateix diari, al cap de molts anys, en el 1962, referendava que “(...) Al entrar el arzobispo-obispo en el Gran Price, que registraba un lleno impresionante, todos los asistentes puestos en pie le dedicaron una gran ovación. (...) Después de escuchar una de las pláticas, el prelado dirigió la palabra a los presentes, destacando su satisfacción por la presencia de tantos hombres deseosos de escuchar la verdad divina.”
Combat de boxa amateur al Gran Price. Any 1925
Girarem a l’esquerra per Casanova per pujar-lo cent metres, fins el carrer de damunt, el de Sepúlveda.
Pel carrer Sepúlveda -que es podria pensar dedicat al poble de Segovia d’aquest nom, però honora a un governador que va promulgar una llei per ordenar la prostitució a Barcelona fa molts anys- anirem a trobar el carrer Llançà en el punt del Paral•lel on comença. Abans, però, i a la meitat del carrer, passat Borrell, hem de trobar l’indicador del Km 1.
Km 1 al 2
Sepúlveda, per als que correm la marató de Barcelona, és un carrer emblemàtic perquè a pocs metres s’acaba la mítica prova. Li tenim afecte, i avui ens agradarà passar-hi, especialment perquè a aquestes alçades de la Cursa del Barri de Sant Antoni, tot just després d’haver-la començat, no estarem gens baldats (només faltaria), a diferència de quan hi passem el primer diumenge de març.
I justament davant de La Fira, en veure de reüll aquelles divuit o vint columnes que té (sense que sostinguin res per cert, talment com si estigués inacabat l’edifici), agafarem Llançà per pujar-lo fins la Gran Via.
Al girar per Llança -un almirall de la flota catalana del segle XII- veurem l’imponent i modern edifici de La Once a la nostra dreta, el centre més gran d’Europa per l’atenció dels cecs, en el lloc on en els anys cinquanta hi va haver el Pabellón del Deporte (i més tard un canòdrom). El pavelló tenia una singularitat: estava construït al mig de unes cases de pisos, des de les quals els veïns podien veure els espectacles esportius (partits d’hoquei sobre patins, combats de lluita lliure, bàsquet...) des de les finestres de la cuina sense pagar ni un duro.
Arribant a la Gran Via veurem a la nostra esquerra la plaça de Les Arenes, un centre comercial i lúdic, i un modern edifici de vidre adossat a la plaça, al mig del carrer Llançà. Si la plaça de toros ja no agradava a tothom, ara, amb l’afegit de l’edifici, que Déu n’hi do el nyap, encara menys. És una llàstima, perquè, a més a més, li resta visió a una casa modernista que té una bonica papallona al terrat.
Les Arenes amb un edifici adossat, al carrer Llançà.
Agafarem la Gran Via girant a la dreta i avançarem pel lateral (en aquest punt és impossible passar al mig de l’avinguda perquè una tanca de protecció ho impedeix). Tot seguit, a l’alçada de Vilamarí (bonic nom de carrer per al meu gust), ens trobarem, no sé si l’espectre del senyor Vilamarí -un almirall de la armada catalanoaragonesa del segle XVI- però sí, segur, el senyal del Km 2
Km 2 al 3
Seguirem per Gran Via en la primera incursió que hi farem (més tard hi tornarem), i ja que hi estem posats -avui se m’ha disparat la vena crítica- diguem que, per mi, la Gran Via, el carrer més llarg de Barcelona, no és una avinguda gaire afortunada. Per més que hi hagi dos bulevards amb dos passejos, no els utilitza gairebé ningú mai, i les voreres, estretes a més no poder, tampoc inviten a passar-hi. És més aviat una via ràpida, farcida de cotxes per creuar la ciutat, que altra cosa. Menys mal que avui, nosaltres, l’omplirem de vida.
La Gran Via, per cert, com tants i tants carrers, no s’ha lliurat dels canvis de nom. Des de 1939 i fins la democràcia es va dir Avenida de José Antonio Primo de Ribera, com es sabut, el fundador de la Falange i fill un dels dictadors que va governar Espanya. Abans, com ara que ho simplifiquem, es deia Gran Via de les Corts Catalanes, en record d’una de les més antigues corts d’Europa.
Seguirem, deia, per la Gran Via. Una avinguda que convida a córrer de valent, travessant carrers de noms il•lustres de la Catalunya antiga. Des d’en Llançà fins a Balmes, qui sap si se’ns apareixeran a les cruïlles, contents de veure’ns. Potser, tot passant, se’ns apareixeran, aplaudint-nos, a més a més de l’espectre de Vilamarí, els de l’agosarat cabdill del almogàvers, Rocafort; i el del pintor Viladomat; o els dels comptes Borrell i Urgell; o els dels defensors de Barcelona, Villarroel i Casanova...qui sap.
El que no seran al•lucinacions serà la visió d’algun edifici singular, tot i que no gaires en aquest tram. Un d'ells, La Casa de la Lactància, a la nostra esquerra, entre Calàbria i Viladomat, que es agradable de mirar. És un edifici modernista de primers del segle XX que, curiosament, es va construir per acollir nens recent nascuts i actualment és una residència d’avis.
Una mica més enllà, en el xamfrà de Gran Via amb Viladomat, hi ha la Casa Golferichs (El Xalet per als veïns), també d’estil modernista com l’anterior però una mica més antiga -va ser construïda l’any 1901 per a vivenda d’un senyor forrat de quartos , de nom Macari, que comerciava amb fustes (potser per això la casa en té tanta).
El Xalet les ha passat de totes: Macari Golferichs i la seva família hi van viure uns anys; els negocis d’en Macari van minvar i se la va vendre a les Dominiques de la Presentació que la van convertir en una escola religiosa. Durant la guerra, les Joventuts Revolucionàries la van confiscar per fer-hi una universitat popular. Acabada la guerra, les monges la van recuperar, i en els anys setanta se la van vendre a Nuñez i Navarro per fer-hi pisos (ja se sap que aquesta constructora té autèntica dèria pels xamfrans). Però els veïns, l'associació de veïns del barri de Sant Antoni, precisament, van fer una campanya impressionant per evitar l’enderrocament del Xalet. Ho van aconseguir, i des del 1989, després de ser restaurat, és un centre cívic extremadament actiu. És també molt agradable de veure: ho recomano tot passant corrent, per més ràpid que es vagi.
Casa Golferichs l'any 1910. Miraculosament s’ha conservat l’edifici original
He dit que aquest tram de la Gran Via és una mica avorrit. S’anima, però, durant els dies d’abans de Reis. A banda i banda s’hi hi instal•len parades on s’hi poden comprar objectes fets per artesans, i també, però menys, joguets.
Dic que menys perquè, des de fa uns anys, i comparat amb altres èpoques, no n’hi ha gairebé cap. És un fet que els grans centres comercials s’han cruspit el negoci de la venda de joguines que feien petits comerciants en aquests dies, i la possibilitat d’anar a comprar-hi un cavall de cartró per al nen (hi ha cavalls de cartró encara?), o una cuineta per a la nena, s’ha esfumat. Inefable costum que s’acompanyava de la compra de xurros en alguna de les parades, que se’n està anant a orris. També, La Cavalcada dels Reis, ha deixat de passar per la Gran Via. Vaig anar fa un parell d’anys a veure-la pel carrer Sepúlveda, què és per on passa ara en aquesta zona, i és una altra cosa. Ara, que encara no cal esprintar, permeteu-me una llagrimeta per la pèrdua de l’encant d’una i altra tradició.
Malgrat tot, el tram de la Gran Via per on estem avançant té algun lloc interessant. Com per exemple, la façana d’un conjunt de tres edificis modernistes a la nostra dreta, fent xamfrà amb el carrer Villarroel abans de creuar-lo. Potser, de reüll, podrem veure la Farmàcia Mestre, que manté la decoració original de 1903.
Més endavant, passat el carrer de Casanova, també a la dreta, hi ha un immoble que va estar fins no fa gaire ocupat per La Rimaia. Van ser desallotjats pels mossos -ho havien estat també d’un altre del barri de Sant Antoni uns mesos abans- i se’n van anar a un altre edifici de la Gran Via, del qual van haver de sortir per cames l’endemà. Ara no sé on estan. Aquest escrit no vol ser, per descomptat, altra cosa que el que és, però no vull deixar de dir que el moviment okupa me’l miro sempre amb simpatia. En general, són joves molt sans, intel•lectualment i moralment parlant. Aquests de La Universitat Lliure la Rimaia, com s’autoanomenen, són una oposició a les universitats reglades i està formada per uns nois i noies del barri que són extremadament actius. A la casa desocupada d’on van haver de marxar impartien un munt de cursos gratuïts (d'electricitat, d'informàtica, d'anglès, de català, d'espanyol...) Hi tenien una sala amb ordinadors reciclats per donar classes d’alfabetització a persones grans, i un taller d’electrònica per xavals en risc d’exclusió Bona gent, si senyor!
Un pis d’aquest edifici buit, que conserva a la façana l’empremta de l’okupació, va ser fins fa pocs anys la seu d’una associació d’allò més divertida. M’estic referint a l’Arca de Noè, una societat fundada el 1927 pel famós pintor i dramaturg Santiago Rusiñol i un crític d’art anomenat Ciervo, que s’ha mantingut com un reducte de bon humor des de llavors. La entitat va néixer com un peculiar club que acull tots aquells barcelonins amb un cognom d’animal. Els membres que el tenen de primer cognom pertanyen a la categoria A; la B és per als que el tenen de segon; i la C és per aquells que no tenen nom d’animal però són persones "proclius a fer animalades".
Santiago Rusiñol, el cofundador de l’Arca de Noè. Anys trenta
Certament, els de l’Arca de Noè són gent de la conya. Quan els nous membre entren a formar part de l’entitat, fan una mena d’acte de benvinguda -en diuen el Jurament del Bateig- , del qual extrec algunes de les coses del final de la cerimònia.
- “Amb aquest GRUNY, em comprometo a complir el sagrat i ineludible deure de pagar puntualment, el flagell de la quota.
- “Amb aquest BRAM, em comprometo a rebre amb bon humor, paciència i resignació, les bromes, incordis i acudits que els germans animals es dignin fer-me”.
(El Cap de Protocol pregunta a tot l'estable):
- "Animals tots de l'Arca de Noé, un sembla BEEEEE, donar la benvinguda a aquest nou animal ?"
(tots) BEBEBEEEEEE BEEEE BEEEE...."
El local de la inefable Arca de Noè, que col•labora per cert amb la Cavalcada dels Tres Tombs que se celebra al barri de Sant Antoni el dia abans de la cursa que estem corrent, està ara a Ciutat Vella. Una llàstima que se’n hagin anat d’aquí, de la Gran Via, a pocs metres del carrer Casanova, just a l’alçada de l’indicador del Km 3. Ho dic perquè, en passar per davant (es la segona casa després de la Pastisseria Escribà , la de les famoses mones de Pasqua), potser hauria sortit al bacó algun Colom o algun Pardal, o un Llop, o un Bou o un Conill...
Km 3 al 4
Seguint per Gran Via passarem els carrers de Muntaner -un escriptor medieval- i el d’Aribau -un poeta del segle XlX a qui se’l considera l’iniciador de la Renaixença per l’“Oda a la Pàtria”, que era un cant d’enyorament per la seva terra (no és d’estranyar: l’home residia a Madrid quan la va escriure), i albirarem de seguida l’edifici de La Universitat a la nostra esquerra.
Els entesos diuen que La Universitat, realitzada per l’arquitecte Elies Rogent, està inspirada en l’estil neoromànic català del monestir de Poblet (Quan anirem a córrer l’any que ve a la Cursa de l’Espluga ens hi fixarem, a veure si és veritat). La seva construcció va durar molts anys: va començar el 1863 i es va acabar el 1881 amb la instal•lació del seu rellotge (al meu parer, l’únic element que li dona personalitat a l’exterior de l’edifici). En el moment de fer-la, els treballs van causar un fort impacte a la ciutat perquè era una de les primeres construccions de fora de les muralles.
La plaça Universitat ens l’hauríem trobat així l’any 1915, amb el monument al doctor Robert, que ara està a la plaça de Tetuán.
Creuarem la Plaça de la Universitat, que pren el nom de l’edifici, i no ens costarà gaire, al més veterans, recordar que l’espai va ser un lloc on fa uns anys eren freqüents les correries dels estudiants escapant dels grisos durant la dictadura.
Tampoc ens sostraurem al record en veure el bar Estudiantil en front, un establiment mític, on fa més de quaranta anys que els cambres, servicials i discrets, són els mateixos. On fa més de quaranta anys que s’hi pot anar a menjar patates braves a altes hores de la nit, o un bon cafè de bon matí...si s’hi pot trobar taula.
Passada La Universitat trobarem la cruïlla de la Gran Via amb Balmes, on girarem a la dreta per anar a trobar la Ronda de la Universitat. Em sap una mica de greu perquè avui estem de festa, però no hi més remei que dir, perquè cal recordar-ho, que justament aquí, en aquest xamfrà, es va produir l’any 1937 un dels episodis més cruents de la guerra a Barcelona, quan una bomba italiana va fer esclatar un camió carregat de trilita, provocant el nombre més alt de víctimes barcelonines de tota la contesa. He dit que cal recordar-ho, com un petit homenatge als que van perdre la vida, i per tal de no tornar a repetir barbàrie semblant.
Bombardeig a la Gran Via cantonada Balmes, a prop del cinema Coliseum. 17 de març de 1937
Baixarem Balmes i farem un tros de la Ronda Universitat, fins a la Plaça Universitat de nou, ara a la part de baix, per enllaçar amb la Ronda de Sant Antoni, on hi ha algunes de les botigues més antigues de Barcelona. Una d’elles, La Torre, al començament de la Ronda, que es dedica des de l'any 1900 a vendre roba i gèneres de punt. Avui no veurem el seu aparador farcit de calçotets i samarretes que semblen talment de fa cent anys, perquè la botiga estarà tancada. Tampoc que dins de l'establiment hi ha fins i tot cadires per a que s'hi asseguin els clients i les clientes mentre remenen i trien la peça que els interessa. Tot com si el temps no hagués passat. Un apunt: es diu que La Torre és el comerç en el qual es va inspirar Carlos Ruiz Zafón per escriure un dels capítols de la seva famosa novel•la “L’ombra del vent”, al referir-se a la botiga del senyor Fortuny.
En la novel•la (permeteu-me l’acudit dolent) l’autor no en diu res de l’indicador del Km 4, que estarà a la Ronda, a pocs metres de la botiga.
Km 4 al 5
Ronda de Sant Antoni avall, anirem a buscar Floridablanca. No farem tota la ronda com fèiem anys enrere perquè estan fent obres al Mercat de Sant Antoni i unes carpes instal•lades al bell mig ho impedeixen.
Baixarem per la Ronda creuant la Plaça Goya. A l’esquerra veurem el Teatre Goya al començament del carrer Joaquim Costa, i a la dreta, a la plaça, un monument en memòria de l'advocat laboralista Francesc Lairet, assassinat l'any 1920. Abans passarem per davant de la Font de la Tortuga, que no m’estranyaria que estigués aquí com una metàfora per als que correm a poc a poc.
Font de la Tortuga. Plaça de Goya
I per la Ronda passarem per davant de la mítica Casa Moritz, a la nostra dreta, abans d’arribar a Floridablanca. Ens agradarà veure els tres edificis que ocupen les cases restaurades per Jean Nouvel, l'arquitecte de la Torre Agbar. Tenen unes magnífiques façanes amb curiosos motius relatius a la cervesa: flors de llúpol, espigues d'ordi i un gran Gambrinus , el patró de la cervesa, a dalt de tot. Semblen unes cases de veïns de l'Eixample, però és una antiga fàbrica de cervesa, construïda l'any 1856.
No és gaire conegut, però sota el terra d’aquest punt de la Ronda per on estarem corrent, hi ha un vestigi industrial del segle XIX. Enormes dipòsits, tancs i bodegues de la Fàbrica Moritz que, inaugurada fa 150 anys, va arribar a produir més de sis milions de litres de cervesa a l’any en el primer terç del segle passat. Ara ha tornat a fabricar-se en una planta de Parets del Vallés, i fins i tot, l’etiqueta de les seves ampolles és en català, que és una raresa molt d’agrair.
Un apunt: a primers dels segle XX la Cerveseria Moritz (Can Moritz) que estava a la cantonada de Sepúlveda i Muntaner, a prop de la fàbrica, es va fer molt popular i es va convertir en la seu del Futbol Club Barcelona. S'hi reunien els jugadors després dels partits i s'hi celebraven els actes del club, com, per exemple, la segona elecció de Joan Gamper com a president del Barça l’any 1910.
Casa Moritz. Primeries del segle XX
Una mica més enllà de la Ronda, tornarem a trobar la cruïlla amb Casanova i Floridablanca, per on hem passat en el primer quilòmetre i hem tirat amunt. Ara agafarem Floridablanca i en farem cent metres en sentit contrari al d’abans.
Hi ha curses a Barcelona on, com aquesta, es passa per llocs que “van ser però ja no son”. No ho dic per cap mena de nostàlgia, us ho asseguro, però és un realitat: la ciutat es transforma constantment i, malauradament, no sabem com era en el passat, com vivien els que ens van precedir, quines costums tenien, què els agradava i què no.... Al carrer del Tigre, a molts pocs metres de la cruïlla de la Ronda amb Floridablanca, hi havia la mítica sala La Paloma, un saló de ball que es va inaugurar fa més de 100 anys i va funcionar fins en fa quatre o cinc, quan va haver de plegar per culpa del soroll dels aparells d’audició, que no deixaven dormir als veïns.
La veurem de reüll: La Paloma de fora sembla una nau industrial, però de dintre, amb una decoració afrancesada i luxosa, amb llotges de vellut vermell, relleus daurats, motllures en forma de diademes en el sostre i una majestuosa pista de ball, tenia un atractiu especial, decadent, però de bon veure; els que hi han anat ho saben.
La Paloma. Any 1940
El seu nom prové del fet que en aquest espai hi havia un hort que el guardaven tres gossos: Paloma, Tigre i Lleó. Quan es va urbanitzar es va posar el nom dels gossos als tres carrers i l’amo d’un local del carrer del Tigre, que hi feien ball, va voler que es digués com el primer. El local, a les primeries del segle XX, el freqüentaven pinxos de tota mena i els aldarulls eren constants; no hi podia fer res ni la policia. Però l’amo ho va arreglar: va contractar uns quants forçuts per fer de cambrers, més pinxos que els que organitzaven les trifulgues, i el problema es va solucionar en una setmana. Des de llavors, el saló es va convertir en una mena de símbol de l’ordre i “les bones costums”, només alterades quan un empleat que es passejava per la sala tot controlant a les parelles -li van posar el mot de “La Moral”- per reprendre les que a es mostraven massa efusives.
Pablo Picasso i Salvador Dalí són alguns dels famosos que freqüentaven La Paloma abans de la guerra. La sala va experimentar un fort declivi durant la postguerra però va ressorgir en els anys de la transició, i en els darrers temps s’hi feien concerts de música moderna, que aplegaven molta gent i infinitat d’artistes i intel•lectuals per escoltar-los o ballar. No anar a La Paloma fa uns deu anys, era com un sacrilegi.
Com deia, a la cantonada de la Ronda de Sant Antoni agafaren el carrer Floridablanca per fer-ne cent metres fins Villarroel, que el baixarem, també cent metres, per enllaçar amb Tamarit (estareu d’acord que és un altre nom de carrer bonic?) , i el farem fins Calàbria, a la recerca del Km 5 que el trobarem en la cruïlla, i haurem fet, com aquell que res, la meitat de la cursa.
Km 5 al 6
Girarem a l’esquerra pel carrer de Calàbria i el baixarem fins el de Parlament, que l’agafarem per arribar a la Ronda de Sant Pau. Tothom sap que el carrer per on baixarem en suau baixadeta recorda una regió d’Itàlia; l’altre els antics parlaments de Catalunya; i la ronda l’emplaçament de les antigues muralles i un convent en honor del sant.
Tothom sap, també, que al carrer del Parlament, a pocs metres de la ronda, hi ha un establiment mític, l’Orxateria Sirvent, on serveixen la millor orxata del món sencer, València inclosa. El dia de la cursa farà fred, però a l’estiu, aquesta cantonada està sempre de gom a gom, plena a vesar de gent que frueix amb un got d’orxata a la mà. Si hi aneu, un dia després d’una carrera o d’una tiradeta, demaneu-ne una, o un cubanito o un blanc-negre, i ja m’ho sabreu dir. Se sap que la cursa està programada per celebrar-la, com així és, al gener, perquè els que la munten saben que si fos a l’estiu, la majoria dels que la correm “passaríem” de l’avituallament oficial i ens aturaríem a Can Sirvent.
Clients esperant tanda a Can Sirvent, qualsevol dia de l’estiu
A l’arribar a la Ronda de Sant Pau girarem a la dreta per enfilar-la fins el Paral•lel. En el moment del gir veurem, en front nostre, a l’esquerra, l’edifici del Col•legi dels Escolapis, el lloc on es va jugar a bàsquet per primera vegada a l’Estat. És conegut que el pare Eusebi Millán va portar de Cuba l’any 1928 un esport que havia inventat un professor nord-americà per a que els nens gaudissin més de les classes de gimnàstica. L’home els feia jugar amb una pilota que havien de fer entrar en una paperera penjada a la paret del pati de l’escola.
Baixant per la Ronda de Sant Pau, que és contra-direcció però avui no en farem cas, passarem la Plaça de Josep Maria Folch i Torres a l’esquerra.
És curiós, en aquesta plaça, dedicada a un escriptor de literatura infantil i juvenil -autor entre d’altres d’Els pastorets i En Patufet...-, i en la qual després de la guerra s’hi instal•lava cada any el Circo Americano , hi va haver en el segle XlX un edifici sinistre. Oficialment era la “Casa Municipal de Corrección”, però en realitat era una presó –la Vella li deien, o la Presó Amàlia- on els mètodes de “correcció” eren de pronòstic reservat. La Presó Amàlia va ser enderrocada l’any 1936, però durant cent anys va ser un lloc per on feia por passar fins i tot pel costat. El seu reglament interior establia que la persona que “blasfemase... o profiriese palabras obscenas e injuriosas... será inmediatamente puesto en el cepo... y en caso de reincidencia se le aplicará una mordaza”.
Clar que això no era res comparat amb una altra pràctica: les execucions dels reus de la presó. Els cronistes de l’època expliquen que eren públiques i movien molta expectació. Durant el trajecte fins al patíbul, uns confrares de la Puríssima Sang demanaven almoina per pagar les despeses de l'enterrament. Una de les execucions al pati de la Presó Amàlia va quedar immortalitzada pel pintor Ramon Casas.
“Garrote vil”. Quadre de Ramon Casas 1894. Pati de la Presó Amàlia,
en l'actual Plaça de Josep Maria Folch i Torres a la Ronda de Sant Pau
No és per res, però tot i que estarem tot just començant la cursa, val la pena accelerar el pas en passar per davant de la placeta.
Encara sort que la Ronda de Sant Pau tenia llocs millors. No sé si algú dels que corrin avui ho recordarà; en un local quasi en front de la plaça hi havia l’Olympia fa molts anys, que era una sala on s’hi feien diferents espectacles. Jo hi havia vist circ, però també s’hi feia òpera, sarsuela, teatre, revista, ballet, boxa, lluita lliure...L’Olympia va funcionar de 1924 a 1947, quan va ser enderrocat per construir un bloc d’habitatges. Algun establiment, com ara una floristeria, conserva el nom de l’emblemàtic local que alguns artistes, entre ells en Tortell Poltrona, estan fent passos actualment per tornar-lo a aixecar en un solar vuit que hi ha a prop.
Cartell de la revista “Felices Pascuas” de l'Olympia, per "animar les festes" de 1943,
poc després d'acabada la guerra.
I quan haurem “passat l’Olympia” (volia dir, passada la plaça i el carrer Aldana), trobarem l’indicador del Km 6 quasi a tocar del Paral•lel .
Km 6 al 7
De seguida, passat el senyal del sisè quilòmetre al final de la Ronda de Sant Pau, girarem a la dreta per agafar l’Avinguda del Paral•lel.
El nom de l’avinguda prové del fet - pensat expressament per Ildefons Cerdà l’any 1855- que el seu traçat coincideix amb el del paral•lel 41 de la terra; concretament 41 graus, 22 minuts i 34 segons, situat a la latitud nord. (No cal dir que no soc un entès en Geodèsia: ho he llegit en algun lloc...com tantes altres coses).
En la primera època, el Paral•lel era un carrer sense empedrar. La seva urbanització es va fer amb motiu de l’Exposició Internacional de 1929. Al costat oest del carrer, a la nostra esquerra mentre el pujarem, s’havia format el barri del Poble Sec amb casetes i petits horts i molts tallers. A l’altre costat, al final de la Ronda que hem abandonat, endinsant-se cap a la Rambla, va créixer el Barri Chino, un complement de la vida alegre i els cabarets que caracteritzaven la zona en el primer terç del segle passat.
El Paral•lel i el seu voltant es va desenvolupar molt ràpidament a finals del XlX i principis del XX en el moment que s’hi van instal•lar teatres, cabarets i cafès-concert. Tota la disbauxa que ens puguem imaginar concentrada, justament, al voltant d’on haurem girat. Només cal dir que l'any 1910, en el Paral•lel hi havia 9 teatres i 11 music-halls. En aquesta mítica avinguda, coexistien harmònicament locals dedicats a l’espectacle, alguns d’ells atrevits, com els d’El Molino. Un vestigi de l’època que veurem en front nostre al girar, tot observant que l’han tornat a posar dempeus després de molts anys d’estar tancat.
El Molino va estar a punt de ser enderrocat, però s’ha pogut salvar.
L’han volgut fer funcionar perquè El Molino és (era) un dels referents del món artístic de la ciutat, que va resistir, com va poder fins fa uns anys, els canvis socials. Els seus orígens provenen del 1898, quan l’amo d’una taverna anomenada La Pajarera, la va vendre per 100 pessetes a un emprenedor que hi va fer petites reformes per oferir-hi espectacles. Convertit amb els anys en un lloc emblemàtic, i després d’haver canviat vàries vegades de nom, va suportar més que cap altre la decadència dels locals de la zona fins que va haver de tancar l’any 1997 amb les darreres actuacions de La Maña i la Merche Mar, l'ultima de seves vedets.
Un dels seus cronistes descriu la sala d'aquesta manera: “El Molino es va saltar la censura i la política, la guerra i la fam, perquè era un món propi amb normes pròpies, i des de les pájaras fins a les molineras, va oferir a l'Espanya de totes les èpoques una lliçó constant de llibertat, de sublimació del popular, de grandesa de barri, d'erotisme sa sense hipocresia.”
S’ha de dir, però, que el tram del Paral•lel pel qual correrem, no era el paradigma de la xerinola. Ho era més avall, a la dreta, en l’area que es trobava entre la Ronda de Sant Pau per on hem girat, i el carrer Nou de la Rambla. Les històries d’aquest espai relacionades amb el món de la faràndula són innumerables. Hi ha, però, un fet poc conegut: un dels locals més famosos del Paral•lel dels anys vint i trenta del segle passat va ser, paradoxalment, no un cabaret, sinó un local de la classe obrera, el bar La Tranquilidad que, una altra paradoxa, al contrari del que es podia suposar pel seu nom, va ser un focus revolucionari. Curiosament, el 19 de juliol del 36, La Tranquilidad va convertir-se en un hospital improvisat per atendre els sindicalistes ferits en l’assalt al Govern Militar, on s'havien atrinxerat els rebels a la Repùblica.
La Tranquilidad a l’avinguda del Paral•lel, al costat de l’actual teatre Victòria
Pujarem pel Paral•lel tot passant per davant d’un altre teatre que encara es conserva i funciona, el Condal, que veurem aviat a la nostra esquerra. Més amunt hi havia dos teatres més que jo recordi: el Teatro Talia -ara un espai vuit- que era propietat de Paco Martinez Soria, l’inefable còmic de les pel•lícules de “Cine de Barrio” , aquelles per oblidar dels anys seixanta, i el Teatro Cómico, on hi feien el que llavors en deien revistes, amb vedets que havien de sortir a escena tapades de dalt a baix, o com a molt amb leotards.
I seguint amunt, a la nostra dreta, abans de passar Borrell, trobarem aviat un curiós edifici amb porxos i suportat per columnes, una Casa Porticada -en veurem alguna més al llarg de l’avinguda- que s’explica pels orígens del Paral•lel. Quan a finals del segle XIX es van començar a construir cases, els propietaris dels solars no volien acatar la norma del Pla Cerdà, que determinava que l’amplada del Paral•lel havia de ser de 50 metres. Les discussions amb l'Ajuntament van acabar amb la Llei de Cases Porticades , que tractava d’arreglar-ho perquè permetia guanyar uns metres per finca a partir del primer pis.
La llei es va obeir també a mitges. En seixanta anys i fins el 1928, s’havien construït al Paral•lel només 23 cases de pisos. A la vista d’això, l’Ajuntament en va dictar una altra de llei: la Llei dels barracons a precari , segons la qual, es permetien edificacions per a usos diversos, però que no es destinessin a dormitoris, i que es poguessin enderrocar en qualsevol moment. I aquesta llei va acabar de donar-li el caràcter especial al Paral•lel, que ja feia anys que tenia locals per a fer-hi espectacles: es van construir barracons, que allotjaren més teatres, cafès-cantants, tavernes, etc, convertint el carrer en el centre del divertiment de la ciutat.
Una Casa Porticada del Paral•lel
I una mica més amunt del Paral•lel, passada una altra casa porticada a prop del carrer Manso, veurem l’indicador del Km 7 al girar per Entença.
Km 7 al 8
Acabat el Km 7 deixarem el Paral•lel i girarem pel carrer Entença per fer-ne uns tros fins a Sepúlveda. Just al girar no ens costarà gens veure, en la primera casa de la dreta d’Entença, fent xamfrà amb Tamarit, La Casa dels Cargols. Un edifici modernista amb esgrafiats a la façana de color granat que, si ens hi fixem, veurem que està plena de cargols per tot arreu. A les portes d’accés, als balcons, a les baranes... un misteri. No és una al•legoria dedicada a la velocitat que duem alguns a la cursa: a dalt de la casa, a cada cantonada, una escena en relleu tracta d’explicar la raó dels ornaments: s’hi veu dos pagesos amb cistells per anar a buscar cargols, i un altre que surt d’una cova. Segons una llegenda, el que surt de l’amagatall va trobar un tresor dintre de la cova. No se sap si el va compartir amb els altres dos, però sí que en fer-se ric va construir la finca, i amb la decoració va retre un homenatge als cargols.
La Casa dels Cargols. Entença-Tamarit, a tocar del Paral•lel
Per Entença amunt, un carrer que ret homenatge a un cabdill dels almogàvers, creuarem l’Avinguda Mistral i arribarem a Sepùlveda aviat, per girar a l’esquerra i anar a parar al carrer de Llançà i pujar fins la Gran Via de nou, per fer ara el mateix recorregut que hem fet per aquesta avinguda entre el final del primer quilòmetre i el segon, i el segon i el tercer. L’indicador del Km 8 l’haurem trobat a l’alçada de Rocafort,
Km 8 al 9
La major part del tram del quilòmetre del 8 al 9 el farem per la Gran Via i és exactament igual al que hem fet entre el 2 i el 3 com he dit. No torno a repetir el que hem “vist” llavors, per no cansar més als soferts possibles lectors.
En tot cas, dir que en arribar al carrer de Muntaner, deixarem la Gran Via passat el cinema Aribau Club, i el baixarem després de girar a la dreta.
Una curiositat relativa al cinema Aribau Club: no està al carrer d’Aribau que semblaria el més propi, sinó a tocar de Muntaner. Segurament és perquè el propietari és la cadena Balaña, i li han posat aquest nom, com un annex del cinema Aribau que està a tres passes i és també d’ells. Una altra: abans de la guerra, aquest cine es deia Doré; durant la guerra es va dir cine Durruti, el nom del mític sindicalista i líder anarquista, i després de la guerra es va dir Dorado (no es podia segui dient Durruti per raons obvies, però tampoc Doré perquè la dictadura prohibia els noms estrangers dels establiments).
Al fer el gir per baixar per Muntaner, els aficionats a la muntanya segur que saben que la UEC de Barcelona està en el primer pis de la casa del xamfrà amb Gran Via. Per als que no ho sàpiguen, la UEC (Unió Excursionista de Catalunya) és una entitat dedicada al foment de l’excursionisme des de fa molts anys on, al meu parer, els adolescents i els joves no únicament aprenen el què és la muntanya, sinó també es formen, sense cap tipus d’ideologia, tot practicant un esport.
Bé, enfilarem Muntaner, i al cap d’uns cinquanta metres veurem el senyal del Km 9.
Km 9 al 10
El carrer Muntaner el farem fins Sepúlveda, el de sota de la Gran Via, per enfilar-lo. Ramon Muntaner , a qui es va honorar am el nom del carrer, va ser un empordanès de l’edat mitja, cronista de les ventures i desventures dels almogàvers. Uns paios aquests, paramilitars de la corona catalano-aragonesa que lluitaven contra les taifes islàmiques de la Península, que han estat sovint mitificats, però de qui també es diu que eren especialment agressius en la batalla i saquejadors dels pagesos en temps de pau. Hi ha molts noms de carrers dels seus cabdills a l’Eixample, com és el cas de Ramon Muntaner que en va ser capità d’un esquadró.
Del carrer Muntaner en farem molt poc. Tan sols una mica més de cent metres fins arribar a Sepúlveda, que ja hem dit en el Km 1 que és el nom d’un senyor de Salamanca que va ser governador de Barcelona durant un any del segle XlX.
Tot baixant haurem passat per davant de la Sala Muntaner, a la nostra esquerra, que ara s’hi fa teatre de petit format, però havia estat el cabaret de més glamour de Barcelona. Per allà hi havien passat grans estrelles de l’espectacle, ninguna de tan famosa, però, com l'exòtica i desinhibida ballarina i cantant negra Josephine Baker; un mite dels anys trenta que era especialment extravagant. No només a l'escenari, on sortia sovint amb un lleopard -que també el passejava pel carrer- perquè a la seva casa de Paris hi tenia un ximpancé, una serp, un porc, una cabra, una lloro, tres gats i set gossos. Un apunt: en el mateix edifici de Muntaner 4, hi va viure l’escriptor Terenci Moix fins que va morir fa set anys.
Josephine Baker va actuar dues setmanes en el saló Emporium del carrer Muntaner.
Anys cinquanta.
I en girar per Sepúlveda, el que escriu això (disculpeu la personalització però és que de petit hi vivia molt a prop -tres carrers més amunt- i m’afloren les vivències) no podrà deixar de recordar que anys enrere (uns quants), allà mateix, a la cantonada, hi havia un dispensari on l’hi havien dut més de quatre vegades per curar-lo d’algun trau al cap. Ja el coneixien els practicants. “- Ja se sap, són coses dels nens”, li deien a la seva mare, que en saber que no era gran cosa, el volia estomacar “per dolent”.
Ara, en el lloc del dispensari municipal, hi ha un casal d’avis, i al voltant un munt de botigues d’informàtica, com quasi a tot el llarg d’aquest carrer de Sepúlveda, que sembla que ho regalin de la concentració d’establiments d’aquest tipus que hi ha. Qui no hi ha anat, algun cop, a comprar-se alguna cosa per al ordinador? O, com el que subscriu, a que li posin més memòria perquè va massa poc a poc?
Pel carrer Sepúlveda, no ens podrem sostraure, aquells que correm la marató de Barcelona -com tampoc ho hem pogut fer quan hi hem passat en el tram entre els quilòmetres 1 i 2 - que aquest és el carrer fetitxe per on fem el final de la prova. Una observació al respecte: tothom diu que el carrer Sepúlveda puja...i no és veritat. Com que tots anem fotuts aquell dia del mes de març en aquest punt, ens sembla que puja sempre, però des de Muntaner fins a Borrell, el carrer baixa lleugerament. Ho comprovarem tot passant per aquest tram, on a la cantonada amb Casanova hi ha la Taberna de Mastia, un altre dels establiments mítics del barri, l’amo del qual -en Conesa, molt conegut en l’àmbit del córrer- és l’ànima mater de la cursa per cert.
Ens anirà bé la mica de baixadeta perquè hi correrem fins el carrer anterior, el d’Urgell, i és d’agrair, després d’haver fet nou quilòmetres, un respir d’aquesta mena, per petit que sigui.
Avançant per Sepúlveda hi veurem un modern i imponent edifici de vidre al xamfrà amb Villarroel, a la nostra esquerra, que és la seu de Treball de la Generalitat. Fa anys, en el mateix lloc hi va havia el de Muebles Tarragona, el propietari del qual era un pintoresc Procurador en Cortes por el Tercio Familiar que s’havia fet d’or venent ferros i cargols. Va ser regidor de l’ajuntament de Barcelona, i era conegut pels seus bigotis a lo Cyrano de Bergerac. Acèrrim addicte al règim franquista, el seu tarannà populista el feia ser, no obstant, i dintre d’un ordre, una mica contestatari. S’erigia com “la voz de los sin voz”, i es va fer famosa la seva frase preferida “ Al pa, pa, i al vi,vi”, que li servia d’eslògan de les seves campanyes.
Residus d’uns cartells de propaganda política d’ eleccions per a Procurador en Cortes de 1971,
encara enganxats a la que va ser l’estació del metro de Correus, abandonada fa molts anys.
Aquests corresponen a l’amo de Muebles Tarragona del carrer Sepúlveda.
En arribar al carrer Urgell (oficialment és “Del Comte d’Urgell” però tothom li diu Urgell i prou), girarem a l’esquerra per baixar-lo quatre cases. Passarem per davant del Cinema Urgell, que diuen que és un dels més grans d’Europa, i girarem a la dreta tot seguit per agafar el carrer de Floridablanca, que ja coneixem perquè és aquell des d’on hem sortit fa una estona.
A l’enfilar per Floridablanca, albirarem de seguida l’arc vermell de l’arribada. No és un carrer amb res especial -llevat de l’arc-, tot i que encara que hi hagués alguna cosa no la veuríem pas perquè la carrera s’acaba i anirem com cecs. Ens embalarem per tractar de fer, com sempre, marca personal, un clàssic encara que no ho diguem. Farem una mica més de tres-cents metres d’esprint per finalitzar una cursa emblemàtica i entranyable. I un cop passada la meta, ens proposarem tornar l’any que ve per tal de rebaixar, encara més, el magnífic temps que haurem aconseguit.
---------o---------
Miquel Pucurull i Fontova
pucurullfontova@yahoo.es
Antoni
Km 0 a l’1
Sortirem del carrer Floridablanca entre Viladomat i Borrell. En aquest moment de començar, cal dir que la Cursa del Barri de Sant Antoni és una de les més antigues de quantes se celebren a Barcelona, i això ja li atorga un grau de confiança. Qui això escriu l’ha corregut diverses vegades, una d’elles la tercera que es va celebrar, i sempre li ha semblat molt cuidada i amb detalls de qualitat. Per posar-ne un: el lliurament de premis dels primers anys, els feia l’insigne poeta desaparegut l’any 1986, Joan Oliver (Pere Quart), veí del barri.
Un nom força poètic, el del carrer de la sortida. Floridablanca correspon, no obstant, al d'un senyor, de nom José Moñino y Redondo, a qui se li va atorgar el títol de comte de Floridablanca per haver aconseguit expulsar els jesuïtes d'Espanya essent ambaixador a Roma. Va néixer a Múrcia i va morir a Sevilla fa dos-cents anys Quina relació té amb Barcelona, o amb el barri de Sant Antoni? No se sap.
Com sigui, sortirem de Floridablanca en una lleugera i quasi imperceptible baixada, i a uns dos-cents metres de la sortida, trobarem en el xamfrà amb Urgell un edifici amb una façana espectacular. Hi ha pintat un arbre o un pop...un grafitti de difícil interpretació, però certament espectacular. És La Carboneria, una casa habitada per okupes, que l’han convertit en un centre social on s’hi fan un munt d’activitats per a la gent del barri: debats, xerrades, pràctiques artístiques; fins i tot un Taller de Pilates.
Avançarem per Floridablanca, i abans de creuar el següent carrer (Villarroel), a l’esquerra, hi veurem la singular botiga El Espia. Si algú, ves a saber perquè, vol adquirir algun micròfon ocult o un detector de càmeres ocultes, ja ho sap. Avui no perquè és diumenge i no treballen (curiosament perquè hom pensa que els espies no descansen mai), a més a més, ara no estarem per fer de James Bond, però potser qualsevol altre dia sí.
Mata Hari, l’espia llegendaria, cabdal en el desenvolupament de la primera guerra mundial
Per Floridablanca, passarem per davant del Cinema Floridablanca de la cadena Renoir, especialitzada en oferir pel•lis en V.O, i anirem a buscar Casanova (el carrer que honora al conseller en cap ferit el 1714) per pujar-lo.
En el xamfrà de la nostra esquerra hi veurem una casa de veïns, però fins fa uns quaranta anys hi va haver una famosa sala, el Gran Price, on s’hi feia de tot. S’hi anava a ballar les tardes dels dijous i diumenges (era el lloc preferit pels soldats de permís i les minyones); feien partits de bàsquet els dimecres; combats de boxa els dijous; de lluita lliure els divendres per la nit i els diumenges pel matí...
Al Price, ja ho he dit, s’hi feia de tot i més. Abans de la guerra, el polítics hi feien mítings. I després de la guerra, els capellans conferències quaresmals per Setmana Santa. La Vanguardia, al març de 1953 ho anunciava així: “Hoy jueves, a las ocho de la noche, el señor arzobispo-obispo, doctor Modrego, pronunciará una conferencia para empleados y obreros en el Gran Price, dentro del ciclo cuaresmal que estos días tiene lugar en dicho local.”.
En aquella època les coses canviaven poc; ell mateix diari, al cap de molts anys, en el 1962, referendava que “(...) Al entrar el arzobispo-obispo en el Gran Price, que registraba un lleno impresionante, todos los asistentes puestos en pie le dedicaron una gran ovación. (...) Después de escuchar una de las pláticas, el prelado dirigió la palabra a los presentes, destacando su satisfacción por la presencia de tantos hombres deseosos de escuchar la verdad divina.”
Combat de boxa amateur al Gran Price. Any 1925
Girarem a l’esquerra per Casanova per pujar-lo cent metres, fins el carrer de damunt, el de Sepúlveda.
Pel carrer Sepúlveda -que es podria pensar dedicat al poble de Segovia d’aquest nom, però honora a un governador que va promulgar una llei per ordenar la prostitució a Barcelona fa molts anys- anirem a trobar el carrer Llançà en el punt del Paral•lel on comença. Abans, però, i a la meitat del carrer, passat Borrell, hem de trobar l’indicador del Km 1.
Km 1 al 2
Sepúlveda, per als que correm la marató de Barcelona, és un carrer emblemàtic perquè a pocs metres s’acaba la mítica prova. Li tenim afecte, i avui ens agradarà passar-hi, especialment perquè a aquestes alçades de la Cursa del Barri de Sant Antoni, tot just després d’haver-la començat, no estarem gens baldats (només faltaria), a diferència de quan hi passem el primer diumenge de març.
I justament davant de La Fira, en veure de reüll aquelles divuit o vint columnes que té (sense que sostinguin res per cert, talment com si estigués inacabat l’edifici), agafarem Llançà per pujar-lo fins la Gran Via.
Al girar per Llança -un almirall de la flota catalana del segle XII- veurem l’imponent i modern edifici de La Once a la nostra dreta, el centre més gran d’Europa per l’atenció dels cecs, en el lloc on en els anys cinquanta hi va haver el Pabellón del Deporte (i més tard un canòdrom). El pavelló tenia una singularitat: estava construït al mig de unes cases de pisos, des de les quals els veïns podien veure els espectacles esportius (partits d’hoquei sobre patins, combats de lluita lliure, bàsquet...) des de les finestres de la cuina sense pagar ni un duro.
Arribant a la Gran Via veurem a la nostra esquerra la plaça de Les Arenes, un centre comercial i lúdic, i un modern edifici de vidre adossat a la plaça, al mig del carrer Llançà. Si la plaça de toros ja no agradava a tothom, ara, amb l’afegit de l’edifici, que Déu n’hi do el nyap, encara menys. És una llàstima, perquè, a més a més, li resta visió a una casa modernista que té una bonica papallona al terrat.
Les Arenes amb un edifici adossat, al carrer Llançà.
Agafarem la Gran Via girant a la dreta i avançarem pel lateral (en aquest punt és impossible passar al mig de l’avinguda perquè una tanca de protecció ho impedeix). Tot seguit, a l’alçada de Vilamarí (bonic nom de carrer per al meu gust), ens trobarem, no sé si l’espectre del senyor Vilamarí -un almirall de la armada catalanoaragonesa del segle XVI- però sí, segur, el senyal del Km 2
Km 2 al 3
Seguirem per Gran Via en la primera incursió que hi farem (més tard hi tornarem), i ja que hi estem posats -avui se m’ha disparat la vena crítica- diguem que, per mi, la Gran Via, el carrer més llarg de Barcelona, no és una avinguda gaire afortunada. Per més que hi hagi dos bulevards amb dos passejos, no els utilitza gairebé ningú mai, i les voreres, estretes a més no poder, tampoc inviten a passar-hi. És més aviat una via ràpida, farcida de cotxes per creuar la ciutat, que altra cosa. Menys mal que avui, nosaltres, l’omplirem de vida.
La Gran Via, per cert, com tants i tants carrers, no s’ha lliurat dels canvis de nom. Des de 1939 i fins la democràcia es va dir Avenida de José Antonio Primo de Ribera, com es sabut, el fundador de la Falange i fill un dels dictadors que va governar Espanya. Abans, com ara que ho simplifiquem, es deia Gran Via de les Corts Catalanes, en record d’una de les més antigues corts d’Europa.
Seguirem, deia, per la Gran Via. Una avinguda que convida a córrer de valent, travessant carrers de noms il•lustres de la Catalunya antiga. Des d’en Llançà fins a Balmes, qui sap si se’ns apareixeran a les cruïlles, contents de veure’ns. Potser, tot passant, se’ns apareixeran, aplaudint-nos, a més a més de l’espectre de Vilamarí, els de l’agosarat cabdill del almogàvers, Rocafort; i el del pintor Viladomat; o els dels comptes Borrell i Urgell; o els dels defensors de Barcelona, Villarroel i Casanova...qui sap.
El que no seran al•lucinacions serà la visió d’algun edifici singular, tot i que no gaires en aquest tram. Un d'ells, La Casa de la Lactància, a la nostra esquerra, entre Calàbria i Viladomat, que es agradable de mirar. És un edifici modernista de primers del segle XX que, curiosament, es va construir per acollir nens recent nascuts i actualment és una residència d’avis.
Una mica més enllà, en el xamfrà de Gran Via amb Viladomat, hi ha la Casa Golferichs (El Xalet per als veïns), també d’estil modernista com l’anterior però una mica més antiga -va ser construïda l’any 1901 per a vivenda d’un senyor forrat de quartos , de nom Macari, que comerciava amb fustes (potser per això la casa en té tanta).
El Xalet les ha passat de totes: Macari Golferichs i la seva família hi van viure uns anys; els negocis d’en Macari van minvar i se la va vendre a les Dominiques de la Presentació que la van convertir en una escola religiosa. Durant la guerra, les Joventuts Revolucionàries la van confiscar per fer-hi una universitat popular. Acabada la guerra, les monges la van recuperar, i en els anys setanta se la van vendre a Nuñez i Navarro per fer-hi pisos (ja se sap que aquesta constructora té autèntica dèria pels xamfrans). Però els veïns, l'associació de veïns del barri de Sant Antoni, precisament, van fer una campanya impressionant per evitar l’enderrocament del Xalet. Ho van aconseguir, i des del 1989, després de ser restaurat, és un centre cívic extremadament actiu. És també molt agradable de veure: ho recomano tot passant corrent, per més ràpid que es vagi.
Casa Golferichs l'any 1910. Miraculosament s’ha conservat l’edifici original
He dit que aquest tram de la Gran Via és una mica avorrit. S’anima, però, durant els dies d’abans de Reis. A banda i banda s’hi hi instal•len parades on s’hi poden comprar objectes fets per artesans, i també, però menys, joguets.
Dic que menys perquè, des de fa uns anys, i comparat amb altres èpoques, no n’hi ha gairebé cap. És un fet que els grans centres comercials s’han cruspit el negoci de la venda de joguines que feien petits comerciants en aquests dies, i la possibilitat d’anar a comprar-hi un cavall de cartró per al nen (hi ha cavalls de cartró encara?), o una cuineta per a la nena, s’ha esfumat. Inefable costum que s’acompanyava de la compra de xurros en alguna de les parades, que se’n està anant a orris. També, La Cavalcada dels Reis, ha deixat de passar per la Gran Via. Vaig anar fa un parell d’anys a veure-la pel carrer Sepúlveda, què és per on passa ara en aquesta zona, i és una altra cosa. Ara, que encara no cal esprintar, permeteu-me una llagrimeta per la pèrdua de l’encant d’una i altra tradició.
Malgrat tot, el tram de la Gran Via per on estem avançant té algun lloc interessant. Com per exemple, la façana d’un conjunt de tres edificis modernistes a la nostra dreta, fent xamfrà amb el carrer Villarroel abans de creuar-lo. Potser, de reüll, podrem veure la Farmàcia Mestre, que manté la decoració original de 1903.
Més endavant, passat el carrer de Casanova, també a la dreta, hi ha un immoble que va estar fins no fa gaire ocupat per La Rimaia. Van ser desallotjats pels mossos -ho havien estat també d’un altre del barri de Sant Antoni uns mesos abans- i se’n van anar a un altre edifici de la Gran Via, del qual van haver de sortir per cames l’endemà. Ara no sé on estan. Aquest escrit no vol ser, per descomptat, altra cosa que el que és, però no vull deixar de dir que el moviment okupa me’l miro sempre amb simpatia. En general, són joves molt sans, intel•lectualment i moralment parlant. Aquests de La Universitat Lliure la Rimaia, com s’autoanomenen, són una oposició a les universitats reglades i està formada per uns nois i noies del barri que són extremadament actius. A la casa desocupada d’on van haver de marxar impartien un munt de cursos gratuïts (d'electricitat, d'informàtica, d'anglès, de català, d'espanyol...) Hi tenien una sala amb ordinadors reciclats per donar classes d’alfabetització a persones grans, i un taller d’electrònica per xavals en risc d’exclusió Bona gent, si senyor!
Un pis d’aquest edifici buit, que conserva a la façana l’empremta de l’okupació, va ser fins fa pocs anys la seu d’una associació d’allò més divertida. M’estic referint a l’Arca de Noè, una societat fundada el 1927 pel famós pintor i dramaturg Santiago Rusiñol i un crític d’art anomenat Ciervo, que s’ha mantingut com un reducte de bon humor des de llavors. La entitat va néixer com un peculiar club que acull tots aquells barcelonins amb un cognom d’animal. Els membres que el tenen de primer cognom pertanyen a la categoria A; la B és per als que el tenen de segon; i la C és per aquells que no tenen nom d’animal però són persones "proclius a fer animalades".
Santiago Rusiñol, el cofundador de l’Arca de Noè. Anys trenta
Certament, els de l’Arca de Noè són gent de la conya. Quan els nous membre entren a formar part de l’entitat, fan una mena d’acte de benvinguda -en diuen el Jurament del Bateig- , del qual extrec algunes de les coses del final de la cerimònia.
- “Amb aquest GRUNY, em comprometo a complir el sagrat i ineludible deure de pagar puntualment, el flagell de la quota.
- “Amb aquest BRAM, em comprometo a rebre amb bon humor, paciència i resignació, les bromes, incordis i acudits que els germans animals es dignin fer-me”.
(El Cap de Protocol pregunta a tot l'estable):
- "Animals tots de l'Arca de Noé, un sembla BEEEEE, donar la benvinguda a aquest nou animal ?"
(tots) BEBEBEEEEEE BEEEE BEEEE...."
El local de la inefable Arca de Noè, que col•labora per cert amb la Cavalcada dels Tres Tombs que se celebra al barri de Sant Antoni el dia abans de la cursa que estem corrent, està ara a Ciutat Vella. Una llàstima que se’n hagin anat d’aquí, de la Gran Via, a pocs metres del carrer Casanova, just a l’alçada de l’indicador del Km 3. Ho dic perquè, en passar per davant (es la segona casa després de la Pastisseria Escribà , la de les famoses mones de Pasqua), potser hauria sortit al bacó algun Colom o algun Pardal, o un Llop, o un Bou o un Conill...
Km 3 al 4
Seguint per Gran Via passarem els carrers de Muntaner -un escriptor medieval- i el d’Aribau -un poeta del segle XlX a qui se’l considera l’iniciador de la Renaixença per l’“Oda a la Pàtria”, que era un cant d’enyorament per la seva terra (no és d’estranyar: l’home residia a Madrid quan la va escriure), i albirarem de seguida l’edifici de La Universitat a la nostra esquerra.
Els entesos diuen que La Universitat, realitzada per l’arquitecte Elies Rogent, està inspirada en l’estil neoromànic català del monestir de Poblet (Quan anirem a córrer l’any que ve a la Cursa de l’Espluga ens hi fixarem, a veure si és veritat). La seva construcció va durar molts anys: va començar el 1863 i es va acabar el 1881 amb la instal•lació del seu rellotge (al meu parer, l’únic element que li dona personalitat a l’exterior de l’edifici). En el moment de fer-la, els treballs van causar un fort impacte a la ciutat perquè era una de les primeres construccions de fora de les muralles.
La plaça Universitat ens l’hauríem trobat així l’any 1915, amb el monument al doctor Robert, que ara està a la plaça de Tetuán.
Creuarem la Plaça de la Universitat, que pren el nom de l’edifici, i no ens costarà gaire, al més veterans, recordar que l’espai va ser un lloc on fa uns anys eren freqüents les correries dels estudiants escapant dels grisos durant la dictadura.
Tampoc ens sostraurem al record en veure el bar Estudiantil en front, un establiment mític, on fa més de quaranta anys que els cambres, servicials i discrets, són els mateixos. On fa més de quaranta anys que s’hi pot anar a menjar patates braves a altes hores de la nit, o un bon cafè de bon matí...si s’hi pot trobar taula.
Passada La Universitat trobarem la cruïlla de la Gran Via amb Balmes, on girarem a la dreta per anar a trobar la Ronda de la Universitat. Em sap una mica de greu perquè avui estem de festa, però no hi més remei que dir, perquè cal recordar-ho, que justament aquí, en aquest xamfrà, es va produir l’any 1937 un dels episodis més cruents de la guerra a Barcelona, quan una bomba italiana va fer esclatar un camió carregat de trilita, provocant el nombre més alt de víctimes barcelonines de tota la contesa. He dit que cal recordar-ho, com un petit homenatge als que van perdre la vida, i per tal de no tornar a repetir barbàrie semblant.
Bombardeig a la Gran Via cantonada Balmes, a prop del cinema Coliseum. 17 de març de 1937
Baixarem Balmes i farem un tros de la Ronda Universitat, fins a la Plaça Universitat de nou, ara a la part de baix, per enllaçar amb la Ronda de Sant Antoni, on hi ha algunes de les botigues més antigues de Barcelona. Una d’elles, La Torre, al començament de la Ronda, que es dedica des de l'any 1900 a vendre roba i gèneres de punt. Avui no veurem el seu aparador farcit de calçotets i samarretes que semblen talment de fa cent anys, perquè la botiga estarà tancada. Tampoc que dins de l'establiment hi ha fins i tot cadires per a que s'hi asseguin els clients i les clientes mentre remenen i trien la peça que els interessa. Tot com si el temps no hagués passat. Un apunt: es diu que La Torre és el comerç en el qual es va inspirar Carlos Ruiz Zafón per escriure un dels capítols de la seva famosa novel•la “L’ombra del vent”, al referir-se a la botiga del senyor Fortuny.
En la novel•la (permeteu-me l’acudit dolent) l’autor no en diu res de l’indicador del Km 4, que estarà a la Ronda, a pocs metres de la botiga.
Km 4 al 5
Ronda de Sant Antoni avall, anirem a buscar Floridablanca. No farem tota la ronda com fèiem anys enrere perquè estan fent obres al Mercat de Sant Antoni i unes carpes instal•lades al bell mig ho impedeixen.
Baixarem per la Ronda creuant la Plaça Goya. A l’esquerra veurem el Teatre Goya al començament del carrer Joaquim Costa, i a la dreta, a la plaça, un monument en memòria de l'advocat laboralista Francesc Lairet, assassinat l'any 1920. Abans passarem per davant de la Font de la Tortuga, que no m’estranyaria que estigués aquí com una metàfora per als que correm a poc a poc.
Font de la Tortuga. Plaça de Goya
I per la Ronda passarem per davant de la mítica Casa Moritz, a la nostra dreta, abans d’arribar a Floridablanca. Ens agradarà veure els tres edificis que ocupen les cases restaurades per Jean Nouvel, l'arquitecte de la Torre Agbar. Tenen unes magnífiques façanes amb curiosos motius relatius a la cervesa: flors de llúpol, espigues d'ordi i un gran Gambrinus , el patró de la cervesa, a dalt de tot. Semblen unes cases de veïns de l'Eixample, però és una antiga fàbrica de cervesa, construïda l'any 1856.
No és gaire conegut, però sota el terra d’aquest punt de la Ronda per on estarem corrent, hi ha un vestigi industrial del segle XIX. Enormes dipòsits, tancs i bodegues de la Fàbrica Moritz que, inaugurada fa 150 anys, va arribar a produir més de sis milions de litres de cervesa a l’any en el primer terç del segle passat. Ara ha tornat a fabricar-se en una planta de Parets del Vallés, i fins i tot, l’etiqueta de les seves ampolles és en català, que és una raresa molt d’agrair.
Un apunt: a primers dels segle XX la Cerveseria Moritz (Can Moritz) que estava a la cantonada de Sepúlveda i Muntaner, a prop de la fàbrica, es va fer molt popular i es va convertir en la seu del Futbol Club Barcelona. S'hi reunien els jugadors després dels partits i s'hi celebraven els actes del club, com, per exemple, la segona elecció de Joan Gamper com a president del Barça l’any 1910.
Casa Moritz. Primeries del segle XX
Una mica més enllà de la Ronda, tornarem a trobar la cruïlla amb Casanova i Floridablanca, per on hem passat en el primer quilòmetre i hem tirat amunt. Ara agafarem Floridablanca i en farem cent metres en sentit contrari al d’abans.
Hi ha curses a Barcelona on, com aquesta, es passa per llocs que “van ser però ja no son”. No ho dic per cap mena de nostàlgia, us ho asseguro, però és un realitat: la ciutat es transforma constantment i, malauradament, no sabem com era en el passat, com vivien els que ens van precedir, quines costums tenien, què els agradava i què no.... Al carrer del Tigre, a molts pocs metres de la cruïlla de la Ronda amb Floridablanca, hi havia la mítica sala La Paloma, un saló de ball que es va inaugurar fa més de 100 anys i va funcionar fins en fa quatre o cinc, quan va haver de plegar per culpa del soroll dels aparells d’audició, que no deixaven dormir als veïns.
La veurem de reüll: La Paloma de fora sembla una nau industrial, però de dintre, amb una decoració afrancesada i luxosa, amb llotges de vellut vermell, relleus daurats, motllures en forma de diademes en el sostre i una majestuosa pista de ball, tenia un atractiu especial, decadent, però de bon veure; els que hi han anat ho saben.
La Paloma. Any 1940
El seu nom prové del fet que en aquest espai hi havia un hort que el guardaven tres gossos: Paloma, Tigre i Lleó. Quan es va urbanitzar es va posar el nom dels gossos als tres carrers i l’amo d’un local del carrer del Tigre, que hi feien ball, va voler que es digués com el primer. El local, a les primeries del segle XX, el freqüentaven pinxos de tota mena i els aldarulls eren constants; no hi podia fer res ni la policia. Però l’amo ho va arreglar: va contractar uns quants forçuts per fer de cambrers, més pinxos que els que organitzaven les trifulgues, i el problema es va solucionar en una setmana. Des de llavors, el saló es va convertir en una mena de símbol de l’ordre i “les bones costums”, només alterades quan un empleat que es passejava per la sala tot controlant a les parelles -li van posar el mot de “La Moral”- per reprendre les que a es mostraven massa efusives.
Pablo Picasso i Salvador Dalí són alguns dels famosos que freqüentaven La Paloma abans de la guerra. La sala va experimentar un fort declivi durant la postguerra però va ressorgir en els anys de la transició, i en els darrers temps s’hi feien concerts de música moderna, que aplegaven molta gent i infinitat d’artistes i intel•lectuals per escoltar-los o ballar. No anar a La Paloma fa uns deu anys, era com un sacrilegi.
Com deia, a la cantonada de la Ronda de Sant Antoni agafaren el carrer Floridablanca per fer-ne cent metres fins Villarroel, que el baixarem, també cent metres, per enllaçar amb Tamarit (estareu d’acord que és un altre nom de carrer bonic?) , i el farem fins Calàbria, a la recerca del Km 5 que el trobarem en la cruïlla, i haurem fet, com aquell que res, la meitat de la cursa.
Km 5 al 6
Girarem a l’esquerra pel carrer de Calàbria i el baixarem fins el de Parlament, que l’agafarem per arribar a la Ronda de Sant Pau. Tothom sap que el carrer per on baixarem en suau baixadeta recorda una regió d’Itàlia; l’altre els antics parlaments de Catalunya; i la ronda l’emplaçament de les antigues muralles i un convent en honor del sant.
Tothom sap, també, que al carrer del Parlament, a pocs metres de la ronda, hi ha un establiment mític, l’Orxateria Sirvent, on serveixen la millor orxata del món sencer, València inclosa. El dia de la cursa farà fred, però a l’estiu, aquesta cantonada està sempre de gom a gom, plena a vesar de gent que frueix amb un got d’orxata a la mà. Si hi aneu, un dia després d’una carrera o d’una tiradeta, demaneu-ne una, o un cubanito o un blanc-negre, i ja m’ho sabreu dir. Se sap que la cursa està programada per celebrar-la, com així és, al gener, perquè els que la munten saben que si fos a l’estiu, la majoria dels que la correm “passaríem” de l’avituallament oficial i ens aturaríem a Can Sirvent.
Clients esperant tanda a Can Sirvent, qualsevol dia de l’estiu
A l’arribar a la Ronda de Sant Pau girarem a la dreta per enfilar-la fins el Paral•lel. En el moment del gir veurem, en front nostre, a l’esquerra, l’edifici del Col•legi dels Escolapis, el lloc on es va jugar a bàsquet per primera vegada a l’Estat. És conegut que el pare Eusebi Millán va portar de Cuba l’any 1928 un esport que havia inventat un professor nord-americà per a que els nens gaudissin més de les classes de gimnàstica. L’home els feia jugar amb una pilota que havien de fer entrar en una paperera penjada a la paret del pati de l’escola.
Baixant per la Ronda de Sant Pau, que és contra-direcció però avui no en farem cas, passarem la Plaça de Josep Maria Folch i Torres a l’esquerra.
És curiós, en aquesta plaça, dedicada a un escriptor de literatura infantil i juvenil -autor entre d’altres d’Els pastorets i En Patufet...-, i en la qual després de la guerra s’hi instal•lava cada any el Circo Americano , hi va haver en el segle XlX un edifici sinistre. Oficialment era la “Casa Municipal de Corrección”, però en realitat era una presó –la Vella li deien, o la Presó Amàlia- on els mètodes de “correcció” eren de pronòstic reservat. La Presó Amàlia va ser enderrocada l’any 1936, però durant cent anys va ser un lloc per on feia por passar fins i tot pel costat. El seu reglament interior establia que la persona que “blasfemase... o profiriese palabras obscenas e injuriosas... será inmediatamente puesto en el cepo... y en caso de reincidencia se le aplicará una mordaza”.
Clar que això no era res comparat amb una altra pràctica: les execucions dels reus de la presó. Els cronistes de l’època expliquen que eren públiques i movien molta expectació. Durant el trajecte fins al patíbul, uns confrares de la Puríssima Sang demanaven almoina per pagar les despeses de l'enterrament. Una de les execucions al pati de la Presó Amàlia va quedar immortalitzada pel pintor Ramon Casas.
“Garrote vil”. Quadre de Ramon Casas 1894. Pati de la Presó Amàlia,
en l'actual Plaça de Josep Maria Folch i Torres a la Ronda de Sant Pau
No és per res, però tot i que estarem tot just començant la cursa, val la pena accelerar el pas en passar per davant de la placeta.
Encara sort que la Ronda de Sant Pau tenia llocs millors. No sé si algú dels que corrin avui ho recordarà; en un local quasi en front de la plaça hi havia l’Olympia fa molts anys, que era una sala on s’hi feien diferents espectacles. Jo hi havia vist circ, però també s’hi feia òpera, sarsuela, teatre, revista, ballet, boxa, lluita lliure...L’Olympia va funcionar de 1924 a 1947, quan va ser enderrocat per construir un bloc d’habitatges. Algun establiment, com ara una floristeria, conserva el nom de l’emblemàtic local que alguns artistes, entre ells en Tortell Poltrona, estan fent passos actualment per tornar-lo a aixecar en un solar vuit que hi ha a prop.
Cartell de la revista “Felices Pascuas” de l'Olympia, per "animar les festes" de 1943,
poc després d'acabada la guerra.
I quan haurem “passat l’Olympia” (volia dir, passada la plaça i el carrer Aldana), trobarem l’indicador del Km 6 quasi a tocar del Paral•lel .
Km 6 al 7
De seguida, passat el senyal del sisè quilòmetre al final de la Ronda de Sant Pau, girarem a la dreta per agafar l’Avinguda del Paral•lel.
El nom de l’avinguda prové del fet - pensat expressament per Ildefons Cerdà l’any 1855- que el seu traçat coincideix amb el del paral•lel 41 de la terra; concretament 41 graus, 22 minuts i 34 segons, situat a la latitud nord. (No cal dir que no soc un entès en Geodèsia: ho he llegit en algun lloc...com tantes altres coses).
En la primera època, el Paral•lel era un carrer sense empedrar. La seva urbanització es va fer amb motiu de l’Exposició Internacional de 1929. Al costat oest del carrer, a la nostra esquerra mentre el pujarem, s’havia format el barri del Poble Sec amb casetes i petits horts i molts tallers. A l’altre costat, al final de la Ronda que hem abandonat, endinsant-se cap a la Rambla, va créixer el Barri Chino, un complement de la vida alegre i els cabarets que caracteritzaven la zona en el primer terç del segle passat.
El Paral•lel i el seu voltant es va desenvolupar molt ràpidament a finals del XlX i principis del XX en el moment que s’hi van instal•lar teatres, cabarets i cafès-concert. Tota la disbauxa que ens puguem imaginar concentrada, justament, al voltant d’on haurem girat. Només cal dir que l'any 1910, en el Paral•lel hi havia 9 teatres i 11 music-halls. En aquesta mítica avinguda, coexistien harmònicament locals dedicats a l’espectacle, alguns d’ells atrevits, com els d’El Molino. Un vestigi de l’època que veurem en front nostre al girar, tot observant que l’han tornat a posar dempeus després de molts anys d’estar tancat.
El Molino va estar a punt de ser enderrocat, però s’ha pogut salvar.
L’han volgut fer funcionar perquè El Molino és (era) un dels referents del món artístic de la ciutat, que va resistir, com va poder fins fa uns anys, els canvis socials. Els seus orígens provenen del 1898, quan l’amo d’una taverna anomenada La Pajarera, la va vendre per 100 pessetes a un emprenedor que hi va fer petites reformes per oferir-hi espectacles. Convertit amb els anys en un lloc emblemàtic, i després d’haver canviat vàries vegades de nom, va suportar més que cap altre la decadència dels locals de la zona fins que va haver de tancar l’any 1997 amb les darreres actuacions de La Maña i la Merche Mar, l'ultima de seves vedets.
Un dels seus cronistes descriu la sala d'aquesta manera: “El Molino es va saltar la censura i la política, la guerra i la fam, perquè era un món propi amb normes pròpies, i des de les pájaras fins a les molineras, va oferir a l'Espanya de totes les èpoques una lliçó constant de llibertat, de sublimació del popular, de grandesa de barri, d'erotisme sa sense hipocresia.”
S’ha de dir, però, que el tram del Paral•lel pel qual correrem, no era el paradigma de la xerinola. Ho era més avall, a la dreta, en l’area que es trobava entre la Ronda de Sant Pau per on hem girat, i el carrer Nou de la Rambla. Les històries d’aquest espai relacionades amb el món de la faràndula són innumerables. Hi ha, però, un fet poc conegut: un dels locals més famosos del Paral•lel dels anys vint i trenta del segle passat va ser, paradoxalment, no un cabaret, sinó un local de la classe obrera, el bar La Tranquilidad que, una altra paradoxa, al contrari del que es podia suposar pel seu nom, va ser un focus revolucionari. Curiosament, el 19 de juliol del 36, La Tranquilidad va convertir-se en un hospital improvisat per atendre els sindicalistes ferits en l’assalt al Govern Militar, on s'havien atrinxerat els rebels a la Repùblica.
La Tranquilidad a l’avinguda del Paral•lel, al costat de l’actual teatre Victòria
Pujarem pel Paral•lel tot passant per davant d’un altre teatre que encara es conserva i funciona, el Condal, que veurem aviat a la nostra esquerra. Més amunt hi havia dos teatres més que jo recordi: el Teatro Talia -ara un espai vuit- que era propietat de Paco Martinez Soria, l’inefable còmic de les pel•lícules de “Cine de Barrio” , aquelles per oblidar dels anys seixanta, i el Teatro Cómico, on hi feien el que llavors en deien revistes, amb vedets que havien de sortir a escena tapades de dalt a baix, o com a molt amb leotards.
I seguint amunt, a la nostra dreta, abans de passar Borrell, trobarem aviat un curiós edifici amb porxos i suportat per columnes, una Casa Porticada -en veurem alguna més al llarg de l’avinguda- que s’explica pels orígens del Paral•lel. Quan a finals del segle XIX es van començar a construir cases, els propietaris dels solars no volien acatar la norma del Pla Cerdà, que determinava que l’amplada del Paral•lel havia de ser de 50 metres. Les discussions amb l'Ajuntament van acabar amb la Llei de Cases Porticades , que tractava d’arreglar-ho perquè permetia guanyar uns metres per finca a partir del primer pis.
La llei es va obeir també a mitges. En seixanta anys i fins el 1928, s’havien construït al Paral•lel només 23 cases de pisos. A la vista d’això, l’Ajuntament en va dictar una altra de llei: la Llei dels barracons a precari , segons la qual, es permetien edificacions per a usos diversos, però que no es destinessin a dormitoris, i que es poguessin enderrocar en qualsevol moment. I aquesta llei va acabar de donar-li el caràcter especial al Paral•lel, que ja feia anys que tenia locals per a fer-hi espectacles: es van construir barracons, que allotjaren més teatres, cafès-cantants, tavernes, etc, convertint el carrer en el centre del divertiment de la ciutat.
Una Casa Porticada del Paral•lel
I una mica més amunt del Paral•lel, passada una altra casa porticada a prop del carrer Manso, veurem l’indicador del Km 7 al girar per Entença.
Km 7 al 8
Acabat el Km 7 deixarem el Paral•lel i girarem pel carrer Entença per fer-ne uns tros fins a Sepúlveda. Just al girar no ens costarà gens veure, en la primera casa de la dreta d’Entença, fent xamfrà amb Tamarit, La Casa dels Cargols. Un edifici modernista amb esgrafiats a la façana de color granat que, si ens hi fixem, veurem que està plena de cargols per tot arreu. A les portes d’accés, als balcons, a les baranes... un misteri. No és una al•legoria dedicada a la velocitat que duem alguns a la cursa: a dalt de la casa, a cada cantonada, una escena en relleu tracta d’explicar la raó dels ornaments: s’hi veu dos pagesos amb cistells per anar a buscar cargols, i un altre que surt d’una cova. Segons una llegenda, el que surt de l’amagatall va trobar un tresor dintre de la cova. No se sap si el va compartir amb els altres dos, però sí que en fer-se ric va construir la finca, i amb la decoració va retre un homenatge als cargols.
La Casa dels Cargols. Entença-Tamarit, a tocar del Paral•lel
Per Entença amunt, un carrer que ret homenatge a un cabdill dels almogàvers, creuarem l’Avinguda Mistral i arribarem a Sepùlveda aviat, per girar a l’esquerra i anar a parar al carrer de Llançà i pujar fins la Gran Via de nou, per fer ara el mateix recorregut que hem fet per aquesta avinguda entre el final del primer quilòmetre i el segon, i el segon i el tercer. L’indicador del Km 8 l’haurem trobat a l’alçada de Rocafort,
Km 8 al 9
La major part del tram del quilòmetre del 8 al 9 el farem per la Gran Via i és exactament igual al que hem fet entre el 2 i el 3 com he dit. No torno a repetir el que hem “vist” llavors, per no cansar més als soferts possibles lectors.
En tot cas, dir que en arribar al carrer de Muntaner, deixarem la Gran Via passat el cinema Aribau Club, i el baixarem després de girar a la dreta.
Una curiositat relativa al cinema Aribau Club: no està al carrer d’Aribau que semblaria el més propi, sinó a tocar de Muntaner. Segurament és perquè el propietari és la cadena Balaña, i li han posat aquest nom, com un annex del cinema Aribau que està a tres passes i és també d’ells. Una altra: abans de la guerra, aquest cine es deia Doré; durant la guerra es va dir cine Durruti, el nom del mític sindicalista i líder anarquista, i després de la guerra es va dir Dorado (no es podia segui dient Durruti per raons obvies, però tampoc Doré perquè la dictadura prohibia els noms estrangers dels establiments).
Al fer el gir per baixar per Muntaner, els aficionats a la muntanya segur que saben que la UEC de Barcelona està en el primer pis de la casa del xamfrà amb Gran Via. Per als que no ho sàpiguen, la UEC (Unió Excursionista de Catalunya) és una entitat dedicada al foment de l’excursionisme des de fa molts anys on, al meu parer, els adolescents i els joves no únicament aprenen el què és la muntanya, sinó també es formen, sense cap tipus d’ideologia, tot practicant un esport.
Bé, enfilarem Muntaner, i al cap d’uns cinquanta metres veurem el senyal del Km 9.
Km 9 al 10
El carrer Muntaner el farem fins Sepúlveda, el de sota de la Gran Via, per enfilar-lo. Ramon Muntaner , a qui es va honorar am el nom del carrer, va ser un empordanès de l’edat mitja, cronista de les ventures i desventures dels almogàvers. Uns paios aquests, paramilitars de la corona catalano-aragonesa que lluitaven contra les taifes islàmiques de la Península, que han estat sovint mitificats, però de qui també es diu que eren especialment agressius en la batalla i saquejadors dels pagesos en temps de pau. Hi ha molts noms de carrers dels seus cabdills a l’Eixample, com és el cas de Ramon Muntaner que en va ser capità d’un esquadró.
Del carrer Muntaner en farem molt poc. Tan sols una mica més de cent metres fins arribar a Sepúlveda, que ja hem dit en el Km 1 que és el nom d’un senyor de Salamanca que va ser governador de Barcelona durant un any del segle XlX.
Tot baixant haurem passat per davant de la Sala Muntaner, a la nostra esquerra, que ara s’hi fa teatre de petit format, però havia estat el cabaret de més glamour de Barcelona. Per allà hi havien passat grans estrelles de l’espectacle, ninguna de tan famosa, però, com l'exòtica i desinhibida ballarina i cantant negra Josephine Baker; un mite dels anys trenta que era especialment extravagant. No només a l'escenari, on sortia sovint amb un lleopard -que també el passejava pel carrer- perquè a la seva casa de Paris hi tenia un ximpancé, una serp, un porc, una cabra, una lloro, tres gats i set gossos. Un apunt: en el mateix edifici de Muntaner 4, hi va viure l’escriptor Terenci Moix fins que va morir fa set anys.
Josephine Baker va actuar dues setmanes en el saló Emporium del carrer Muntaner.
Anys cinquanta.
I en girar per Sepúlveda, el que escriu això (disculpeu la personalització però és que de petit hi vivia molt a prop -tres carrers més amunt- i m’afloren les vivències) no podrà deixar de recordar que anys enrere (uns quants), allà mateix, a la cantonada, hi havia un dispensari on l’hi havien dut més de quatre vegades per curar-lo d’algun trau al cap. Ja el coneixien els practicants. “- Ja se sap, són coses dels nens”, li deien a la seva mare, que en saber que no era gran cosa, el volia estomacar “per dolent”.
Ara, en el lloc del dispensari municipal, hi ha un casal d’avis, i al voltant un munt de botigues d’informàtica, com quasi a tot el llarg d’aquest carrer de Sepúlveda, que sembla que ho regalin de la concentració d’establiments d’aquest tipus que hi ha. Qui no hi ha anat, algun cop, a comprar-se alguna cosa per al ordinador? O, com el que subscriu, a que li posin més memòria perquè va massa poc a poc?
Pel carrer Sepúlveda, no ens podrem sostraure, aquells que correm la marató de Barcelona -com tampoc ho hem pogut fer quan hi hem passat en el tram entre els quilòmetres 1 i 2 - que aquest és el carrer fetitxe per on fem el final de la prova. Una observació al respecte: tothom diu que el carrer Sepúlveda puja...i no és veritat. Com que tots anem fotuts aquell dia del mes de març en aquest punt, ens sembla que puja sempre, però des de Muntaner fins a Borrell, el carrer baixa lleugerament. Ho comprovarem tot passant per aquest tram, on a la cantonada amb Casanova hi ha la Taberna de Mastia, un altre dels establiments mítics del barri, l’amo del qual -en Conesa, molt conegut en l’àmbit del córrer- és l’ànima mater de la cursa per cert.
Ens anirà bé la mica de baixadeta perquè hi correrem fins el carrer anterior, el d’Urgell, i és d’agrair, després d’haver fet nou quilòmetres, un respir d’aquesta mena, per petit que sigui.
Avançant per Sepúlveda hi veurem un modern i imponent edifici de vidre al xamfrà amb Villarroel, a la nostra esquerra, que és la seu de Treball de la Generalitat. Fa anys, en el mateix lloc hi va havia el de Muebles Tarragona, el propietari del qual era un pintoresc Procurador en Cortes por el Tercio Familiar que s’havia fet d’or venent ferros i cargols. Va ser regidor de l’ajuntament de Barcelona, i era conegut pels seus bigotis a lo Cyrano de Bergerac. Acèrrim addicte al règim franquista, el seu tarannà populista el feia ser, no obstant, i dintre d’un ordre, una mica contestatari. S’erigia com “la voz de los sin voz”, i es va fer famosa la seva frase preferida “ Al pa, pa, i al vi,vi”, que li servia d’eslògan de les seves campanyes.
Residus d’uns cartells de propaganda política d’ eleccions per a Procurador en Cortes de 1971,
encara enganxats a la que va ser l’estació del metro de Correus, abandonada fa molts anys.
Aquests corresponen a l’amo de Muebles Tarragona del carrer Sepúlveda.
En arribar al carrer Urgell (oficialment és “Del Comte d’Urgell” però tothom li diu Urgell i prou), girarem a l’esquerra per baixar-lo quatre cases. Passarem per davant del Cinema Urgell, que diuen que és un dels més grans d’Europa, i girarem a la dreta tot seguit per agafar el carrer de Floridablanca, que ja coneixem perquè és aquell des d’on hem sortit fa una estona.
A l’enfilar per Floridablanca, albirarem de seguida l’arc vermell de l’arribada. No és un carrer amb res especial -llevat de l’arc-, tot i que encara que hi hagués alguna cosa no la veuríem pas perquè la carrera s’acaba i anirem com cecs. Ens embalarem per tractar de fer, com sempre, marca personal, un clàssic encara que no ho diguem. Farem una mica més de tres-cents metres d’esprint per finalitzar una cursa emblemàtica i entranyable. I un cop passada la meta, ens proposarem tornar l’any que ve per tal de rebaixar, encara més, el magnífic temps que haurem aconseguit.
---------o---------
Miquel Pucurull i Fontova
pucurullfontova@yahoo.es
