Sortirem del carrer Floridablanca entre Viladomat i Borrell. En aquest moment de començar, cal dir que la Cursa del Barri de Sant Antoni és una de les més antigues de quantes se celebren a Barcelona, i això ja li assigna un grau de confiança. Qui això escriu l’ha corregut diverses vegades, una d’elles la tercera que es va celebrar, i sempre li ha semblat molt cuidada i amb detalls de qualitat. Per posar-ne un: el lliurament de premis dels primers anys, els feia l’insigne poeta desaparegut l’any 1986, Joan Oliver (Pere Quart), veí del barri.
Un nom força poètic, el del
carrer de la sortida. Floridablanca correspon, no obstant, al d'un
senyor, de nom José Moñino y Redondo, a qui se li va atorgar el títol de
comte de Floridablanca per haver aconseguit expulsar els jesuïtes d'Espanya
essent ambaixador a Roma. Va néixer a Múrcia i va morir a Sevilla fa dos-cents
anys. Quina relació té amb Barcelona, o amb el barri de Sant Antoni? No se sap.
Com sigui, sortirem de Floridablanca
en una lleugera i quasi imperceptible baixada, i a uns dos-cents metres de la
sortida, trobarem en el xamfrà amb Urgell un edifici amb una façana
espectacular. Fa uns anys hi havia pintat un arbre o un pop, de difícil
interpretació; ara hi ha un globus que sembla fugir d’una ciutat que encadena
els que hi viuen. Un grafitti certament impressionant, que no deixa indiferent.
És La Carboneria, una casa habitada per okupes, que l’han convertit en
un centre social on s’hi fan un munt d’activitats per a la gent del barri:
debats, xerrades, pràctiques artístiques; fins i tot un Taller de Pilates.
 |
| La Carboneria |
Avançarem per Floridablanca,
i abans de creuar el següent carrer (Villarroel), a l’esquerra, hi veurem la
singular botiga El Espia. Si algú, ves a saber perquè, vol adquirir
algun micròfon ocult o un detector de càmeres ocultes, ja ho sap. Avui no podrà
perquè és diumenge i no treballen (curiosament perquè hom pensa que els espies
no descansen mai), a més a més, ara no estarem per fer de James Bond, però
potser qualsevol altre dia sí.
Per Floridablanca,
passarem per davant del Cinema Floridablanca de la cadena Renoir,
especialitzada en oferir pel•lis en V.O, i anirem a buscar Casanova (el
carrer que honora al conseller en cap ferit el 1714) per pujar-lo.
En el xamfrà de la nostra
esquerra hi veurem una casa de veïns, però fins fa uns quaranta anys hi va
haver una famosa sala, el Gran Price, on s’hi feia de tot. S’hi anava a
ballar les tardes dels dijous i diumenges (era el lloc preferit pels soldats i
les minyones); feien partits de bàsquet els dimecres; combats de boxa els
dijous; de lluita lliure els divendres per la nit i els diumenges pel matí...
Al Price, ja ho he dit,
s’hi feia de tot i més. Abans de la guerra, el polítics hi feien mítings. I
després de la guerra, els capellans conferències quaresmals per Setmana Santa. La
Vanguardia, al març de 1953 ho anunciava així: “Hoy jueves, a las ocho de
la noche, el señor arzobispo-obispo, doctor Modrego, pronunciará una
conferencia para empleados y obreros en el Gran Price, dentro del ciclo
cuaresmal que estos días tiene lugar en dicho local.”. En aquella època les
coses canviaven poc; ell mateix diari, al cap de molts anys, en el 1962,
referendava que “(...) Al entrar el arzobispo-obispo en el Gran Price, que
registraba un lleno impresionante, todos los asistentes puestos en pie le
dedicaron una gran ovación. (...) Después de escuchar una de las pláticas, el
prelado dirigió la palabra a los presentes, destacando su satisfacción por la
presencia de tantos hombres deseosos de escuchar la verdad divina.”
Girarem a l’esquerra per
Casanova per pujar-lo cent metres, fins el carrer de damunt, el de Sepúlveda.
Pel carrer Sepúlveda -que
es podria pensar dedicat al poble de Segovia d’aquest nom, però honora a un
governador que va promulgar una llei per ordenar la prostitució a Barcelona fa
molts anys- anirem a trobar el carrer Llançà en el punt del Paral•lel
on comença. Abans, però, i a la meitat del carrer, passat Borrell, hem de
trobar l’indicador del Km 1.
Km 1 al 2
Sepúlveda, per als que correm la marató de
Barcelona, és un carrer emblemàtic perquè, durant anys, s’hi passava per acabar
la mítica prova abans d’arribar a la meta. Li tenim afecte, i avui ens agradarà
passar-hi, especialment perquè a aquestes alçades de la Cursa del Barri de Sant
Antoni, tot just després d’haver-la començat, no estarem gens baldats (només
faltaria), a diferència de quan hi passàvem un diumenge de març.
Deixarem Sepúlveda justament davant de La Fira, a l’altra banda del
Paral·lel, en veure de reüll aquelles divuit o vint columnes que té (sense que
sostinguin res per cert, talment com si estigués inacabat l’edifici), i
agafarem Llançà per pujar-lo fins la Gran Via.
Al girar per Llança -un
almirall de la flota catalana del segle XII- veurem l’imponent i modern edifici
de La Once a la nostra dreta, el centre més gran d’Europa per l’atenció
dels cecs, en el lloc on en els anys cinquanta hi va haver el Pabellón del
Deporte (i més tard un canòdrom). El pavelló tenia una singularitat: estava
construït al mig de unes cases de pisos, des de les quals els veïns podien
veure els espectacles esportius (partits d’hoquei sobre patins, combats de lluita
lliure, bàsquet...) des de les finestres de la cuina sense pagar ni un duro.
Arribant a la Gran Via
veurem a la nostra esquerra la plaça de Les Arenes, un centre comercial
i lúdic, i un modern edifici de vidre adossat a la plaça, al mig del carrer
Llançà. Si la plaça de toros ja no agradava a tothom, ara, amb l’afegit de
l’edifici, que Déu n’hi do el nyap, encara menys. És una llàstima, perquè, a
més a més, li resta visió a una casa modernista que té una bonica papallona al
terrat.
 |
| Les Arenes amb un edifici adossat, al carrer Llançà. |
Agafarem la Gran Via
girant a la dreta i avançarem pel lateral (en aquest punt és impossible passar
al mig de l’avinguda perquè una tanca de protecció ho impedeix). Tot seguit, a
l’alçada de Vilamarí (bonic nom de carrer per al meu gust), ens trobarem, no sé
si l’espectre del senyor Vilamarí -un almirall de la armada
catalanoaragonesa del segle XVI- però sí, segur, el senyal del Km 2
Km 2 al 3
Seguirem per Gran Via en
la primera incursió que hi farem (més tard hi tornarem), i ja que hi estem
posats -avui se m’ha disparat la vena crítica- diguem que, per mi, la Gran Via,
el carrer més llarg de Barcelona, no és una avinguda gaire afortunada en la
majoria dels seus trams. Per més que hi hagi dos bulevards amb dos passejos, no
els utilitza gairebé ningú mai, i les voreres, estretes a més no poder, tampoc
inviten a passar-hi. És més aviat una via ràpida, farcida de cotxes per creuar
la ciutat, que altra cosa. Encara bo que avui, nosaltres, l’omplirem de vida.
La Gran Via, per cert, com
tants i tants carrers, no s’ha lliurat dels canvis de nom. Des de 1939 i fins
la democràcia es va dir Avenida de José Antonio Primo de Ribera, com es sabut,
el fundador de la Falange i fill un dels dictadors que va governar Espanya.
Abans, com ara que ho simplifiquem, es deia Gran Via de les Corts Catalanes, en
record d’una de les més antigues corts d’Europa.
Seguirem, deia, per la Gran Via.
Un vial que convida a córrer de valent perquè és pla, travessant carrers de
noms il•lustres de la Catalunya antiga. Des d’en Llançà fins a Balmes, qui sap
si se’ns apareixeran a les cruïlles, contents de veure’ns. Potser, tot passant,
se’ns apareixeran, aplaudint-nos, a més a més de l’espectre de Vilamarí que
dèiem abans, els de l’agosarat cabdill del almogàvers, Rocafort; i el del
pintor Viladomat; o els dels comptes Borrell i Urgell; o els dels defensors de
Barcelona, Villarroel i Casanova...qui sap.
El que no seran al•lucinacions
serà la visió d’algun edifici singular, tot i que no gaires en aquest tram. Un
d'ells, La Casa de la Lactància, a la nostra esquerra, entre Calàbria i
Viladomat, que es agradable de mirar. És un edifici modernista de primers del
segle XX que, curiosament, es va construir per acollir nens recent nascuts i
actualment és una residència d’avis.
Una mica més enllà, en el xamfrà
de Gran Via amb Viladomat, hi ha la Casa Golferichs (El Xalet per
als veïns), també d’estil modernista com l’anterior però una mica més antiga
-va ser construïda l’any 1901 per a vivenda d’un senyor forrat de quartos , de
nom Macari, que comerciava amb fustes (potser per això la casa en té
tanta).
El Xalet les ha passat de totes: Macari
Golferichs i la seva família hi van viure uns anys; els negocis d’en Macari
van minvar i se la va vendre a les Dominiques de la Presentació que la van
convertir en una escola religiosa. Durant la guerra, les Joventuts
Revolucionàries la van confiscar per fer-hi una universitat popular. Acabada la
guerra, les monges la van recuperar, i en els anys setanta se la van vendre a
Nuñez i Navarro per fer-hi pisos (ja se sap que aquesta constructora té
autèntica dèria pels xamfrans). Però els veïns, l'associació de veïns del barri
de Sant Antoni, precisament, van fer una campanya impressionant per evitar
l’enderrocament del Xalet. Ho van aconseguir, i des del 1989, després de
ser restaurat, és un centre cívic extremadament actiu. És també molt agradable
de veure: ho recomano tot passant corrent, per més ràpid que es vagi.
 |
| Casa Golferichs l'any 1910. Miraculosament s’ha conservat l’edifici original |
He dit que aquest tram de la Gran
Via és una mica avorrit. S’anima, però, durant els dies d’abans de Reis. A
banda i banda s’hi hi instal•len parades on s’hi poden comprar objectes fets
per artesans, i també, però menys, joguets. Dic que menys perquè, des de fa
uns anys, i comparat amb altres èpoques, no n’hi ha gairebé cap. És un fet que
els grans centres comercials s’han cruspit el negoci de la venda de joguines
que feien petits comerciants en aquests dies, i la possibilitat d’anar a
comprar-hi un cavall de cartró per al nen (hi ha cavalls de cartró encara?), o
una cuineta per a la nena (hi ha cuinetes encara?), s’ha esfumat. Inefable
costum que s’acompanyava de la compra de xurros en alguna de les parades, que
se’n està anant a orris. També, La Cavalcada
dels Reis, ha deixat de passar per la Gran Via. Vaig anar fa un
parell d’anys a veure-la pel carrer Sepúlveda, què és per on passa ara
en aquesta zona, i és una altra cosa. Ara, que encara no cal esprintar,
permeteu-me una llagrimeta per la pèrdua de l’encant d’una i altra tradició.
Malgrat tot, el tros de la Gran
Via per on estem avançant té algun lloc interessant. Com per exemple, la
façana d’un conjunt de tres edificis modernistes a la nostra dreta, fent xamfrà
amb el carrer Villarroel abans de creuar-lo. Potser, de reüll, podrem veure la Farmàcia
Mestre, que manté la decoració original de 1903.
Més endavant, també a la dreta,
passat la famosa Pastisseria Escrivà (quarta generació d'una família de pastissers de Barcelona), hi ha un immoble que va estar fins no fa gaire
okupat per La Rimaia. Van ser
desallotjats pels mossos -ho havien estat també d’un altre del barri de Sant
Antoni uns mesos abans- i se’n van anar a un altre edifici de la Gran Via,
del qual van haver de sortir per cames l’endemà. Ara no sé on estan. Aquest
escrit no vol ser, per descomptat, altra cosa que el que és, però no vull
deixar de dir que el moviment okupa
me’l miro sempre amb simpatia. En general, són joves molt sans,
intel•lectualment i moralment parlant. Aquests de La Universitat Lliure la
Rimaia, com s’autoanomenen, són una oposició a les universitats reglades i
està formada per uns nois i noies del barri que són extremadament actius. A la
casa desocupada d’on van haver de marxar impartien un munt de cursos gratuïts
(d'electricitat, d'informàtica, d'anglès, de català, d'espanyol...) Hi tenien
una sala amb ordinadors reciclats per donar classes d’alfabetització a persones
grans, i un taller d’electrònica per xavals en risc d’exclusió Bona gent, si
senyor!
Un pis d’aquest edifici buit, va
ser fins fa uns anys la seu d’una associació d’allò més divertida. M’estic
referint a l’Arca de Noè, una societat fundada el 1927 pel famós pintor
i dramaturg Santiago Rusiñol i un crític d’art anomenat Ciervo,
que s’ha mantingut com un reducte de bon humor des de llavors. La entitat va
néixer com un peculiar club que acull tots aquells barcelonins amb un cognom
d’animal. Els membres que el tenen de primer cognom pertanyen a la categoria A;
la B és per als que el tenen de segon; i la C és per aquells que no tenen nom
d’animal però són persones "proclius a fer animalades". Certament, els de l’Arca de
Noè són gent de la conya. El local de la inefable Arca
de Noè, que col•labora per cert amb la Cavalcada dels Tres Tombs que se
celebra al barri de Sant Antoni el dia abans de la cursa que estem corrent,
està ara a Ciutat Vella. Una llàstima que se’n hagin anat d’aquí, de la Gran
Via, a pocs metres del carrer Casanova, just a l’alçada de l’indicador del Km
3. Ho dic perquè, en passar per davant (es la segona casa després de la Pastisseria
Escribà), potser hauria sortit al bacó algun Colom o algun Pardal, o un
Llop, o un Bou o un Conill...
Km 3 al 4
Seguint per Gran Via
passarem els carrers de Muntaner -un escriptor medieval- i el d’Aribau -un
poeta del segle XlX a qui se’l considera l’iniciador de la Renaixença per
l’“Oda a la Pàtria”, que era un cant d’enyorament per la seva terra (no és
d’estranyar: l’home residia a Madrid quan la va escriure), i albirarem de seguida
l’edifici de La Universitat a la nostra esquerra.
Els entesos diuen que La
Universitat, realitzada per l’arquitecte Elies Rogent, està
inspirada en l’estil neoromànic català del monestir de Poblet (Quan anirem a
córrer l’any que ve a la Cursa de l’Espluga ens hi fixarem, a veure si és
veritat). La seva construcció va durar molts anys: va començar el 1863 i es va
acabar el 1881 amb la instal•lació del seu rellotge (al meu parer, l’únic
element que li dona personalitat a l’exterior de l’edifici). En el moment de
fer-la, els treballs van causar un fort impacte a la ciutat perquè era una de
les primeres construccions de fora de les muralles.
 |
| La plaça Universitat ens l’hauríem trobat així l’any 1915, amb el monument al doctor Robert, que ara està a la plaça de Tetuán. |
Creuarem la Plaça de la
Universitat, que pren el nom de l’edifici, i no ens costarà gaire, al més
veterans, recordar que l’espai va ser un lloc on fa uns anys eren freqüents les
correries dels estudiants escapant dels grisos durant la dictadura. Tampoc ens sostraurem al record
en veure el bar Estudiantil en front, un establiment mític, on fa més de
quaranta anys que els cambres, servicials i discrets, són els mateixos. On fa
més de quaranta anys que s’hi pot anar a menjar patates braves a altes hores de
la nit, o un bon cafè de bon matí...si s’hi pot trobar taula.
Passada La Universitat
trobarem la cruïlla de la Gran Via amb Balmes. Em sap una mica de
greu parlar-ne perquè avui estem de festa, però no hi més remei que dir, perquè
cal recordar-ho, que justament aquí, en aquest xamfrà, es va produir l’any 1937
un dels episodis més cruents de la guerra a Barcelona, quan una bomba italiana
va fer esclatar un camió carregat de trilita, provocant el nombre més alt de
víctimes barcelonines de tota la contesa. He dit que cal recordar-ho, com un
petit homenatge als que van perdre la vida, i per tal de no tornar a repetir
barbàrie semblant. Una mica més enllà, hi veurem, davant del Coliseum, un
monument abstracte compost per vuit barres metàl•liques i anomenat Encaix,
al bell mig del passeig de l’esquerra de la Gran Via, erigit en memòria
de les víctimes del tràgic bombardeig.
Passarem tot seguit per davant del majestuós Coliseum, el cinema inaugurat el 1923 que darrerament s’ha convertit en teatre, aprofitant el sobtat interès recent dels barcelonins per l’art de Talia. Un local que malgrat que si projectaven pel•lícules de tota mena, un no pot evitar assimilar-lo amb aquell que fa anys estrenava quasi sempre pel·lícules de romans com Dalila, Los diez Mandamientos, Cleopatra, o d’altres per l’estil, que eren anunciades amb milers de bombetes a la façana encerclant els cartells amb les imatges de l’Elisabeth Taylor i el Richard Burton.
 |
| Cartell de la pel·lícula |
Una mica més enllà creuarem la
Rambla Catalunya. Si mirem de reüll a l’esquerra, veurem el Tibidabo a dalt de
tot sí fa bon dia; i si no i en qualsevol cas, en primer terme, una petita escultura
d’art no figuratiu d’un humorístic Toro
meditant. I al creuar la rambla, una petita font circular amb quatre
angelets damunt d’uns dofins, aquests d’art clàssic. Deixarem la Gran Via a l’arribar al Passeig
de Gràcia i girarem a la dreta, a
tocar una altra font circular, més gran que l’anterior però sense cap interès
durant el dia (a la nit està il•luminada i llueix més), per baixar dos-cents
metres del passeig més senyorial de Barcelona, a la meitat dels quals ens
trobarem el senyal del Km 4.
Km 4 al 5
Baixarem pel magnífic Passeig
de Gràcia, el carrer on hi vivia l’alta burgesia catalana de
principis del segle XX, mentre ens fan costat les faroles encastades en uns
bancs, que tots diem que són d’en Gaudí però que no ho són, per anar a
parar a la Plaça de Catalunya. El Passeig i la Plaça són l’epicentre de la dreta de L’Eixample. (No pertanyen al barri de Sant Antoni, com alguns dels
carrers per on estem corrent enguany, perquè, per imperatius de les obres que
s’hi fan, haurem traspassat les seves fronteres). De sempre, el Passeig de Gràcia ha estat un
carrer que dóna prestigi a qui s’hi instal•la. Ho saben molt bé la gent de la
moda i per això hi són presents les boutiques de les millors
marques, tot el glamour del món es concentra aquí. I la Plaça de
Catalunya el mateix. Ho sap molt bé El
Corte Inglés, que hi va inaugurar el primer dels seus magatzems a
Barcelona. Tant en un lloc com en l’altre tenen el metre quadrat més car de la
ciutat. També són els indrets amb més densitat de vehicles. Nosaltres, avui,
tindrem el privilegi de poder córrer per les calçades centrals dels carrers en
lloc dels cotxes, un plaer afegit al goig de participar en una cursa de
diumenge.
Passarem la Plaça de Catalunya,
la més gran de la ciutat, no cal dir-ho, i sempre plena de gent. Avui no, no
obstant, en part perquè encara serà molt d’hora, però sobre tot perquè El
Corte Inglés estarà tancat. En acabar de passar enfilarem la Ronda de la Universitat. Una dada que
segur que coneixem, però al passar-hi serà bo recordar-ho: les Rondes d’aquest
entorn coincideixen exactament amb una part del què era l’antic Camí de Ronda
de la muralla de la ciutat. És a dir, que a més a més de poder córrer
lliurament per un carrer de Barcelona, el saber que ho estem fent damunt del
mateix traçat que envoltava la ciutat fa segles, és un altre plaer més dels que estem experimentant.
Tot seguit arribarem de nou a la Plaça Universitat, però ara per la
part de baix per enllaçar amb la Ronda de Sant Antoni. Abans però, una
recomanació parlant de la Ronda Universitat: no us perdeu, sinó el
coneixeu, el frankfurt i la cervesa de l’Alt Heidelberg, un local mític
que està a la dreta del nostre camí, poc abans d’arribar a la plaça. No us ho
perdeu, però no i entreu ara amb l’excusa d’avituallar-vos; deixeu-ho per un
altre dia.
Deixarem la Plaça Universitat agafant la Ronda de Sant Antoni, on hi ha algunes de les botigues més antigues de Barcelona. Una d’elles, La Torre, al començament de la Ronda, que es dedica des de l'any 1900 a vendre roba i gèneres de punt. Avui no veurem el seu aparador farcit de calçotets i samarretes que semblen talment de fa cent anys, perquè la botiga estarà tancada. Tampoc que dins de l'establiment hi ha fins i tot cadires per a que s'hi asseguin els clients i les clientes mentre remenen i trien la peça que els interessa. Tot com si el temps no hagués passat. Un apunt: es diu que La Torre és el comerç en el qual es va inspirar Carlos Ruiz Zafón per escriure un dels capítols de la seva famosa novel•la “L’ombra del vent”, al referir-se a la botiga del senyor Fortuny.
Deixarem la Plaça Universitat agafant la Ronda de Sant Antoni, on hi ha algunes de les botigues més antigues de Barcelona. Una d’elles, La Torre, al començament de la Ronda, que es dedica des de l'any 1900 a vendre roba i gèneres de punt. Avui no veurem el seu aparador farcit de calçotets i samarretes que semblen talment de fa cent anys, perquè la botiga estarà tancada. Tampoc que dins de l'establiment hi ha fins i tot cadires per a que s'hi asseguin els clients i les clientes mentre remenen i trien la peça que els interessa. Tot com si el temps no hagués passat. Un apunt: es diu que La Torre és el comerç en el qual es va inspirar Carlos Ruiz Zafón per escriure un dels capítols de la seva famosa novel•la “L’ombra del vent”, al referir-se a la botiga del senyor Fortuny.
Ronda de Sant Antoni avall, anirem a buscar Floridablanca.
No farem tota la ronda com fèiem anys enrere perquè estan fent obres al Mercat
de Sant Antoni i unes carpes instal•lades al bell mig ho impedeixen. Baixarem
per la Ronda creuant la Plaça Goya. A l’esquerra veurem el Teatre
Goya al començament del carrer Joaquim Costa, i a la dreta, a la plaça, un
monument en memòria de l'advocat laboralista Francesc Lairet, assassinat
l'any 1920. Abans passarem per davant de la Font de la Tortuga, que no
m’estranyaria que estigués aquí com una metàfora per als que correm a poc a
poc.
 |
| Font de la Tortuga. Plaça de Goya |
I per la Ronda passarem
per davant de la mítica Casa Moritz, a la nostra dreta, abans d’arribar
a Floridablanca. Ens agradarà veure els tres edificis que ocupen les
cases restaurades per Jean Nouvel, l'arquitecte de la Torre Agbar. Tenen
unes magnífiques façanes amb curiosos motius relatius a la cervesa: flors de
llúpol, espigues d'ordi i un gran Gambrinus, el patró de la cervesa, a
dalt de tot. Semblen unes cases de veïns de l'Eixample, però és una antiga
fàbrica de cervesa, construïda l'any 1856. Des de fa poc, acabada la
rehabilitació de l’nterior d’aquestes cases, hi ha ara un restaurant, una
cerveseria, un forn, una botiga, un museu...Un centre de cultura i gastronomia.
No és gaire conegut, però sota el
terra d’aquest punt de la Ronda per on estarem corrent, hi ha un vestigi
industrial del segle XIX. Enormes dipòsits, tancs i bodegues de la Fàbrica
Moritz que, inaugurada fa 150 anys, va arribar a produir més de sis milions
de litres de cervesa a l’any en el primer terç del segle passat. Des de fa
uns anys ha tornat a fabricar-se en una planta de Parets del Vallés, i
fins i tot, l’etiqueta de les seves ampolles és en català, que és una raresa
molt d’agrair.
Un apunt: a primers dels segle
XX, un local de l'empresa, la Cerveseria Moritz (Can Moritz)
que estava a la cantonada de Sepúlveda i Muntaner, a prop de la fàbrica, es va
fer molt popular i es va convertir en la seu del Futbol Club Barcelona. S'hi
reunien els jugadors després dels partits i s'hi celebraven els actes del club,
com, per exemple, la segona elecció de Joan Gamper com a president del
Barça l’any 1910.
 |
| Casa Moritz. Primeries del segle XX |
Una mica més enllà de la Ronda
tornarem a trobar la cruïlla amb Casanova i Floridablanca per on
hem passat en el primer quilòmetre i hem tirat amunt. Ara ens trobarem
l’indicador del Km 5 i haurem fet, com
aquell que res, la meitat de la cursa.
Km 5 al 6
Hi ha curses a Barcelona on, com
aquesta, es passa per llocs que “van ser però ja no son”. No ho dic per cap
mena de nostàlgia, us ho asseguro, però és un realitat: la ciutat es transforma
constantment i, malauradament, no sabem com era en el passat, com vivien els
que ens van precedir, quines costums tenien, què els agradava i què no.... Al
carrer del Tigre, a molts pocs metres de la cruïlla de la Ronda amb Casanova i Floridablanca, hi
havia la mítica sala La Paloma, un saló de ball que es va inaugurar fa
més de 100 anys i va funcionar fins en fa quatre o cinc, quan va haver de
plegar per culpa del soroll dels aparells d’audició, que no deixaven dormir als
veïns.
La veurem de reüll: La Paloma
de fora sembla una nau industrial, però de dintre, amb una decoració
afrancesada i luxosa, amb llotges de vellut vermell, relleus daurats, motllures
en forma de diademes en el sostre i una majestuosa pista de ball, tenia un
atractiu especial, decadent, però de bon veure; els que hi han anat ho saben. El seu nom prové del fet que en
aquest espai hi havia un hort que el guardaven tres gossos: Paloma, Tigre i
Lleó. Quan es va urbanitzar es va posar el nom dels gossos als tres carrers i
l’amo d’un local del carrer del Tigre, que hi feien ball, va voler que es
digués com el primer. El local, a les primeries del segle XX, el freqüentaven
pinxos de tota mena i els aldarulls eren constants; no hi podia fer res ni la
policia. Però l’amo ho va arreglar: va contractar uns quants forçuts per fer de
cambrers, més pinxos que els que organitzaven les trifulgues, i el problema es
va solucionar en una setmana. Des de llavors, el saló es va convertir en una
mena de símbol de l’ordre i “les bones costums”, només alterades quan un
empleat que es passejava per la sala tot controlant a les parelles -li van
posar el mot de “La Moral”- per reprendre les que a es mostraven massa
efusives. Pablo Picasso i Salvador Dalí són alguns dels
famosos que freqüentaven La Paloma abans de la guerra. La sala va
experimentar un fort declivi durant la postguerra però va ressorgir en els anys
de la transició, i en els darrers temps s’hi feien concerts de música moderna,
que aplegaven molta gent i infinitat d’artistes i intel•lectuals per
escoltar-los o ballar. No anar a La Paloma fa uns deu o dotze anys, era com un
sacrilegi.
 |
La Paloma. Any 1940
|
Com deia, a la cantonada de la
Ronda de Sant Antoni agafaren el carrer Floridablanca per fer-ne
cent metres fins Villarroel, que el baixarem, també cent metres, per
enllaçar amb Tamarit (estareu d’acord que és un altre nom de carrer
bonic? A més, Tamarit
és el nom d’un diputat defensor de Barcelona durant la Guerra dels Segadors del
segle XVII) , i el farem fins al de Rocafort, a la recerca del Km 6
que el trobarem en la cruïlla.
Per Tamarit passarem a tocar el Mercat de Sant Antoni. El
mercat, que l’estan restaurant per embellir-lo, va ser construït fa més de 125
anys en un punt que ningú hi volia fer cases. La raó és senzilla: era un dels
llocs de Barcelona, fora muralla, on s’hi penjaven el reus en l’antiguitat. La
Plaça de les Altes Forques en deien. Quan es van enderrocar les muralles i
es va planificar l’Eixample, ningú volia comprar aquell solar per edificar-hi
res perquè l’indret tenia fama de maleït, raó per la qual l’Ajuntament hi va
fer el Mercat. Pel que sembla, els que es penjaven aquí, en les forques altes,
eren els pitjors criminals, i els seus cossos es gronxaven al vent durant dies
per a que estiguessin ben a la vista dels que sortien de la Porta de Sant
Antoni. Tan mal nom tenia, que va costar molt en convertir-se en un mercat
d’èxit: la gent no hi anava a comprar, ni tan sols acostar-s’hi. Ja he dit que
la cursa, tot i passar a cent metres, no hi arribarà. Tot i
així, recomano als corredors i
corredores que vagin de pressa al passar, no sigui cas que es reencarni
algun d’aquells Vips del crim medieval.
Més endavant del
mercat, passat un agradable Parc Infantil, i al girar pel carrer de Rocafort, passarem per davant d'un
bar de tapes molt conegut a Barcelona, el Lolita, que anys
enrere fou propietat del germà de Ferran Adrià amb el nom de Inopia.
Té gràcia la raó per la qual a aquest li han posat Lolita: diuen que
es refereix a l'expressió "la Tia Dolores", que és la ressaca en l'argot
dels noctàmbuls. I ja que parlem de bars, al davant n'hi ha un parell, el Gin
Corner i el XIX, especialitzats en gintònics, que
antigament havia estat, ironies de la vida, una lleteria del barri. Els veurem exactament quan ens trobem el punt del Km 6.
Km 6 al 7
Baixarem la mica de Rocafort (nom en honor d’un agosarat cabdill
dels Almogàvers) fins el de Manso (nom d'un militar que es va distinguir en la Guerra del
Francés), que l’agafarem tot
girant a l'esquerra. Poc després d'enfilar-lo veurem el CAP de
la zona, a l'esquerra, que antigament era l'Ambulatori Josep
Maluquer , i en front, difícil de veure, l'entrada dels Jardins
dels Tres Tombs. Es diu així per recordar
una tradició antiga del barri, que consistia en les voltes que feia
un cavall amb les potes del darrera al voltant d'un capellà, quan un genet
el duia a beneir per Sant Antoni Abad. Els Jardins dels Tres
Tombs ocupa l'espai de Dulces y Galletas Montes SA, una important fàbrica de
galetes que hi va haver durant cinquanta anys i fins a finals dels
setanta del segle passat. Can Montes va ser tota una institució al
barri. Tenien una botiga on les mares enviaven els seus fills a comprar, per
unes poques pessetes, un assortiment de galetes. Les més cares les banyades amb
xocolata, tot un luxe. Potser, en passar per
davant, sentirem l'agradable olor de neules i galetes que, segons els
veïns, se sent sempre en aquest indret, malgrat la fàbrica va ser
enderrocada fa més de vint anys.
 |
| Anunci de Galletas Montes. Anys trenta |
Per Manso tornarem a trobar-nos el Mercat
de Sant Antoni, ara a la nostra esquerra, i arribarem a la Ronda de Sant
Pau. Poc abans d’arribar-hi, a la
dreta, hi ha una altra antiga
botiga, Casa Gallofré, que va ser
inaugurada fa 99 anys. Des de 1914 fins ara, l’establiment, amb la quarta
generació al capdavant, ven roba de gènere de punt. De llavors es conserva la
decoració: l’aparador, els prestatges i el taulell de fusta. Des de llavors
fins ara, només venen gènere de fibres naturals. Ni parlar-ne de fibres
sintètiques.
A la Ronda girarem a la
dreta per enfilar-la fins el Paral•lel. En el moment del gir veurem, en
front nostre, a l’esquerra, l’edifici del Col•legi dels Escolapis, el
lloc on es va jugar a bàsquet per primera vegada a l’Estat. És conegut que el
pare Eusebi Millán va portar de Cuba l’any 1928 un esport que havia
inventat un professor nord-americà per a que els nens gaudissin més de les
classes de gimnàstica. L’home els feia jugar amb una pilota que havien de fer
entrar en una paperera penjada a la paret del pati de l’escola. Pocs mesos
després d’haver començat a entrenar-los van formar el Club Laietà i van jugar
un partit contra uns jugadors de futbol de l’Europa en el seu camp. Van guanyar
els futbolistes per 8 a 2. Resultat curt, però uns i altres van tenir l’honor
de jugar el primer partit de bàsquet de la història a l’estat espanyol.
Una mica més avall de la Ronda, gairebé
al xamfrà amb el carrer del Parlament
hi ha un establiment mític, l’Orxateria Sirvent, on serveixen la millor
orxata del món sencer, València inclosa. El dia de la cursa farà fred, però a
l’estiu, aquesta cantonada està sempre de gom a gom, plena a vesar de gent que
frueix amb un got d’orxata a la mà. Si hi aneu, un dia després d’una carrera o
d’una tiradeta, demaneu-ne una, o un cubanito
o un blanc-negre, i ja m’ho sabreu
dir. Se sap que la cursa està programada per celebrar-la, com així és, al
gener, perquè els que la munten saben que si fos a l’estiu, la majoria dels que
la correm “passaríem” de l’avituallament oficial i ens aturaríem a Can Sirvent.
Girarem a la dreta pel carrer del
Marquès de Campo Sagrado just
després de passar el que fou el Palau
Foronda, un palauet que era d’un altre marqués
(el primer va ser un capità general asturià que ho va ser de Catalunya en el
segle XIX, i el segon, un senyor nascut a l’Escorial que fou director
de la primera Exposició Internacional de
Barcelona de l’any 1929), que va albergar les oficines centrals
de l’empresa de Tramvies de Barcelona i ara és l'actual seu de la Sindicalia de Greuges, una institució que defensa els drets fonamentals
i les llibertats
públiques dels ciutadans.
"Els tramvies d'en Foronda
van farcits de ciutadans,
semblen llaunes de sardines...
ambulants.
Sobretot les plataformes
són fornals al roig més viu,
i si hi van xicots i noies,
reforonda, quin caliu!"
El record de don Mariano Foronda
ha continuat fins fa poc en el passadís d'accés a l'estació de metro Tarragona:
hi havia una exposició permanent d'objectes relacionats amb el col·leccionisme
del transport públic (bitllets, medalles commemoratives, material
ferroviari...). No se sap perquè, no fa gaire es va eliminar.
 |
Un dels primers tramvies de
Barcelona
|
En fer el gir per agafar el
carrer del Marqués de Campo Sagrado
el que subscriu recordarà la recomanació que se’ns feia en passar per la ronda
quan corríem la marató per aquesta via:
no ens havíem de creure l’hora que marcava el rellotge que hi ha a la
façana vermella del xamfrà, a la nostra dreta,
perquè sempre, durant anys, indicava que eren les dotze i deu. De Campo Sagrado en farem els
dos-cents cinquanta metres que té el carrer, fins el de Viladomat creuant el de
Borrell, a l’alçada del qual haurem de veure el senyal del Km 7
Km 7 al 8
Al final de Campo Sagrado girarem
cap amunt del carrer Viladomat, just passant per davant del Centre Cívic les Cotxeres de Borrell, i tot seguit pel Col·legi Ferran Sunyer (on hi haurem anat a buscar el dorsal per a
la cursa). No cal dir que el centre cívic -un actiu espai cultural- ocupa el lloc del que foren unes cotxeres de
tramvies. Tampoc cal dir que l’entorn fou el nucli principal de l’empresa de
tramvies de Barcelona. L’escola,
inaugurada fa pocs anys, du el nom de Ferran Sunyer i Balaguer, un il·lustre matemàtic català reconegut
internacionalment que, agafem-nos, mai va poder escriure cap dels seus articles
i complicats estudis. Afectat per una severa atrofia des que va néixer, que li va impedir fins i tot assistir
a l'escola, els hi dictava a la seva mare o a les seves cosines, que els
traslladaven al paper.
En
arribar en quatre passes al carrer de Parlament,
l’enllaçarem i en farem una mansana fins a l’avinguda del Paral·lel, el tros
més emprenyador de la cursa, tot i que bastant
curt aquest any gràcies a les obres. Seran pocs metres però s'ha de dir perquè
el Paral·lel puja. No molt, no és l'Everest, però puja. El nom de
l’avinguda prové del fet - pensat expressament per Ildefons Cerdà l’any
1855- que el seu traçat coincideix amb el del paral•lel 41 de la terra;
concretament 41 graus, 22 minuts i 34 segons, situat a la latitud nord. (No cal
dir que no soc un entès en Geodèsia: ho he llegit en algun lloc...com tantes
altres coses).
En la primera època, el Paral•lel
era un carrer sense empedrar. La seva urbanització es va fer amb motiu de
l’Exposició Internacional de 1929. Al costat oest del carrer, a la nostra
esquerra mentre el pujarem, s’havia format el barri del Poble Sec amb casetes i
petits horts i molts tallers. El Paral•lel i el seu voltant es va
desenvolupar molt ràpidament a finals del XlX i principis del XX en el moment
que s’hi van instal•lar teatres, cabarets i cafès-concert. Tota la disbauxa que
ens puguem imaginar concentrada, justament, al voltant d’on estem ara. Només
cal dir que l'any 1910, en el Paral•lel hi havia 9 teatres i 11
music-halls. En aquesta mítica avinguda, coexistien harmònicament locals
dedicats a l’espectacle, alguns d’ells atrevits, com els d’El Molino. Un
dels seus cronistes descriu la sala d'aquesta manera: “El Molino es va saltar
la censura i la política, la guerra i la fam, perquè era un món propi amb
normes pròpies, i des de les pájaras fins a les molineras, va oferir a
l'Espanya de totes les èpoques una lliçó constant de llibertat, de sublimació
del popular, de grandesa de barri, d'erotisme sa sense hipocresia.”
S’ha de dir, però, que el tram
del Paral•lel pel qual correrem, no era el paradigma de la xerinola. Ho
era més avall, a la dreta, en l’area que es trobava entre la Ronda de Sant Pau i el carrer Nou de
la Rambla. Les històries d’aquest espai relacionades amb el món de la faràndula
són innumerables. Hi ha, però, un fet poc conegut: un dels locals més famosos
del Paral•lel dels anys vint i trenta del segle passat va ser,
paradoxalment, no un cabaret, sinó un local de la classe obrera, el bar La
Tranquilidad que, una altra paradoxa, al contrari del que es podia suposar
pel seu nom, va ser un focus revolucionari. Curiosament, el 19 de juliol del
36, La Tranquilidad va convertir-se en un hospital improvisat per
atendre els sindicalistes ferits en l’assalt al Govern Militar, on s'havien
atrinxerat els rebels a la Repùblica.
Pujarem pel Paral•lel tot
passant per davant d’un curiós edifici amb porxos i suportat per columnes, una Casa
Porticada que s’explica pels orígens del Paral•lel. Quan a finals
del segle XIX es van començar a construir cases, els propietaris dels solars no
volien acatar la norma del Pla Cerdà, que determinava que l’amplada del
Paral•lel havia de ser de 50 metres. Les discussions amb l'Ajuntament van
acabar amb la Llei de Cases Porticades , que tractava d’arreglar-ho
perquè permetia guanyar uns metres per finca a partir del primer pis. La llei
es va obeir també a mitges. En seixanta anys i fins el 1928, s’havien construït
al Paral•lel només 23 cases de pisos. A la vista d’això, l’Ajuntament en
va dictar una altra de llei: la Llei dels barracons a precari , segons
la qual, es permetien edificacions per a usos diversos, però que no es destinessin
a dormitoris, i que es poguessin enderrocar en qualsevol moment. I aquesta llei
va acabar de donar-li el caràcter especial al Paral•lel, que ja feia
anys que tenia locals per a fer-hi espectacles: es van construir barracons, que
allotjaren més teatres, cafès-cantants, tavernes, etc, convertint el carrer en
el centre del divertiment de la ciutat.
 |
Una Casa
Porticada del Paral•lel
|
Deixarem el Paral•lel i
girarem pel carrer Entença per fer-ne uns tros fins a Sepúlveda.
Just al girar no ens costarà gens veure, en la primera casa de la dreta d’Entença,
fent xamfrà amb Tamarit, La Casa dels Cargols. Un edifici modernista amb
esgrafiats a la façana de color granat que, si ens hi fixem, veurem que està
plena de cargols per tot arreu. A les portes d’accés, als balcons, a les
baranes... un misteri. No és una al•legoria dedicada a la velocitat que duem
alguns a la cursa: a dalt de la casa, a cada cantonada, una escena en relleu
tracta d’explicar la raó dels ornaments: s’hi veu dos pagesos amb cistells per
anar a buscar cargols, i un altre que surt d’una cova. Segons una llegenda, el
que surt de l’amagatall va trobar un tresor dintre de la cova. No se sap si el
va compartir amb els altres dos, però sí que en fer-se ric va construir la
finca, i amb la decoració va retre un homenatge als cargols. I per Entença amunt, un
carrer que ret homenatge a un cabdill dels almogàvers, creuarem l’Avinguda
Mistral i arribarem a Sepùlveda aviat, on ens trobarem l’indicador del Km
8.
Km8 al 9
Tornarem a agafar el carrer de
Sepúlveda per anar a parar al carrer de Llançà i pujar fins la Gran
Via de nou, per fer ara el mateix recorregut que hem fet per aquesta
avinguda en els primers quilòmetres, ara fins el carrer d’Urgell, que no repeteixo el que hem vist abans per a no cansar als
possible lectors. Apuntar, només, que a l’alçada del carrer de Calàbria ens hem
de trobar l’indicador del Km 9.
Km 9 al 10
Quan arribem al carrer d’Urgell (oficialment és “Del Comte
d’Urgell” però tothom li diu Urgell i prou), girarem a la dreta abandonant la Gran Via per baixar-lo fins a Floridablanca. Passarem per davant del Cinema Urgell, tancat
no fa gaire per allò de la crisi del sector, un cine que deien que era un dels
més grans d’Europa, i girarem a la dreta tot seguit per agafar el carrer de
Floridablanca, que ja coneixem perquè és aquell des d’on hem sortit fa una
estona.
A l’enfilar per Floridablanca
albirarem de seguida l’arc vermell de l’arribada. No és un carrer amb res
especial -llevat de l’arc-. Tot i que si hi hagués alguna cosa interessant no la
veuríem pas perquè la carrera s’acaba i anirem com cecs. Ens embalarem per
tractar de fer, com sempre, marca personal, un clàssic encara que no ho diguem.
Farem una mica més de tres-cents metres d’esprint per finalitzar una cursa
emblemàtica i entranyable. I un cop passada la meta, ens proposarem tornar
l’any que ve per tal de rebaixar, encara més, el magnífic temps que haurem
aconseguit.
-----o-----
Miquel Pucurull
Web oficial de la cursa: http://www.cursasantantoni.cat/
Miquel Pucurull i Fontova
pucurullfontova@yahoo.es
